Apel·les Mestres

Qui era Apel·les Mestres

Apel·les Mestres pensava el llibre com un objecte d’art sencer. L’AELC explica que, a més d’il·lustrar els seus reculls de poemes, en tenia en compte el paper, el color de la coberta, com es repartia el text dins la pàgina, les orles i la tipografia, i en destaca dos títols: Vobiscum (1892), que imita l’aspecte d’un incunable i porta il·lustracions d’influència prerafaelita, i Liliana, un poema llarg que l’Enciclopèdia Catalana compta entre els més ambiciosos que va escriure. El pòrtic de l’AELC recull que Vobiscum i Liliana «són considerades obres mestres del modernisme bibliòfil», i l’Enciclopèdia hi veu, de l’un a l’altre, «una autèntica revolució en el camp de les arts gràfiques». La mateixa font diu que la seva idea de sintetitzar totes les formes d’expressió artística «inaugurà en molts sentits les recerques modernistes».

Com a dibuixant, es va formar a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, amb dos professors que l’Enciclopèdia presenta com a antagònics, Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt. Va ser il·lustrador de premsa —des del 1877 a La Campana de Gràcia, una publicació republicana, i també a L’Esquella de la Torratxa i a moltes altres capçaleres— i de llibres, tant de clàssics com Virgili i Cervantes com de novel·listes del seu temps com Pereda o Pérez Galdós. L’Enciclopèdia en valora l’apunt del natural i, per damunt de tot, la historieta gràfica, on va assajar tota mena de novetats. D’apunts n’anava omplint el Llibre verd, un àlbum començat el 1874 que l’AELC compara amb un dietari. El 1914 va perdre la vista i va haver de deixar de dibuixar.

A partir del 1922 va publicar cançons amb lletra i melodia seves. Segons l’AELC, les improvisava al piano i les harmonitzaven músics professionals; l’Enciclopèdia anomena Joan Massià i Frederic Lliurat, que en feien l’acompanyament de piano. Fins al 1930 en va treure dotze quaderns, amb un centenar de cançons en total. L’AELC diu que li van fer «recuperar una gran popularitat», i que les van cantar i enregistrar, entre altres, Conxita Badia i Emili Vendrell.

Al teatre, l’AELC li compta una seixantena d’estrenes. Hi explica que el concebia com «un espectacle total», i que va dissenyar el vestuari de peces pròpies, com Nit de Reis o Joan de l’Ós, i també d’altres autors. Moltes les van musicar altres compositors: Josep Rodoreda, la sarsuela La nit al bosc (1883); Enric Morera, La Rosons (1901) i La viola d’or (1914), que es va estrenar a l’aire lliure; Granados, Picarol, Gaziel o Liliana. Entre totes, l’Enciclopèdia considera probablement les més remarcables La viola d’or, Mascarada (1915) i La rondalla de l’amor (1910), en tres parts que tenen per protagonistes Anacreont, Dant i Heine, entre altres.

En poesia havia començat el 1875 amb Avant!, un llibre que l’Enciclopèdia inclou en uns inicis encara vacil·lants. De Heine, que havia descobert de jove en uns viatges per França i Suïssa, en va traduir l’Intermezzo (1895). Per a l’Enciclopèdia, Odes serenes (1893), un dels seus llibres principals, és «la primera mostra catalana d’inspiració pròpiament prerafaelita»; la mateixa font hi afegeix tres reculls de balades, de to medieval o popular, publicats entre el 1889 i el 1926. Segons l’Enciclopèdia, va escriure aquesta obra al marge del certamen barceloní dels Jocs Florals, però el 1908 el certamen el va proclamar mestre en gai saber i a partir del 1926 el va presidir. El 1915 hi havia guanyat una englantina amb Àtila: Flors de sang, que aplega poemes a favor dels aliats escrits en esclatar la Primera Guerra Mundial. L’AELC explica que aquells versos —com els que comencen «No passareu! I si passeu»— durant la Guerra Civil es van difondre molt entre la població republicana, i que la seva actuació a favor dels aliats li va valer la Creu de la Legió d’Honor francesa el 1920.

Havia nascut a Barcelona el 1854, fill de Josep Oriol Mestres, l’arquitecte del Liceu. El 1885 es va casar amb Laura Radénez, parisenca. Ella va morir el 1920, i aquell mateix any ell va publicar In memoriam, amb retrats d’ella que havia dibuixat abans, i els poemes de Semprevives, dedicats a ella. L’Enciclopèdia recorda que es va enfrontar amb els noucentistes (Justícia!, 1912) i que, tot i conservar el favor del gran públic, «anà quedant a poc a poc marginat». El 1918 va entrar a l’Acadèmia de Bones Lletres, el 1923 a la de Belles Arts de Sant Jordi, i el 1935 va rebre la Medalla d’Or de Barcelona. Va morir de matinada, el 19 de juliol de 1936, quan als carrers de Barcelona començaven els tirotejos; segons l’AELC, amb el que va passar els dies següents, ni els diaris ni la ràdio se’n van fer ressò. El 1938 se li va dedicar un monument de marbre a la Font del Racó, sota el Tibidabo.