Marià Aguiló

Qui era Marià Aguiló

L’Enciclopèdia Catalana atribueix a Marià Aguiló una capacitat «increïble» per acumular notícies i documents, i alhora diu que «l’afany perfeccionista i els dubtes d’última hora» li van impedir acabar gran part del que començava. El Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860 havia de ser la base d’una història de les lletres catalanes que no va arribar a escriure. La Biblioteca Nacional el va premiar el 1860, però no es va publicar fins al 1923, quan Menéndez Pelayo ja n’havia encarregat l’acabament al seu fill Àngel. El material lexicogràfic que havia reunit va donar lloc al Diccionari Aguiló, que segons l’AELC van revisar i ordenar Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu. I de tot el material folklòric que va recollir per les terres de parla catalana, amb l’ajuda de molts amics, només una part mínima va arribar al Romancer popular de la terra catalana (1893).

Els versos els va començar a publicar molt jove, cap al 1843, en revistes i diaris, però els reculls que l’AELC en destaca, El llibre de la mort (1898) i Focs follets (1909), són posteriors a la seva mort. Francesc Matheu en va editar les Poesies completes en tres volums el 1925, i el 1990 s’hi va afegir Poemes inicials. Segons l’Enciclopèdia, hi va voler fondre la tradició culta i la popular, i en fa «un dels millors poetes romàntics», entre altres coses per la seva llengua. La mort i l’amor són temes seus per a totes dues fonts; l’AELC hi suma la pàtria, i l’Enciclopèdia, la natura.

Com a editor de clàssics, l’Enciclopèdia en recorda sobretot les edicions de bibliòfil de la «Biblioteca Catalana», on va tenir cura, entre d’altres, del Tirant lo Blanc i de la crònica de Jaume I. D’aquesta darrera, la mateixa font diu que la va fer servir també «el lector culte en general» i que va contribuir a difondre «una consciència de col·lectivitat catalana». El 1848, quan va morir Pau Piferrer, de qui era molt amic, en va heretar les cançons que havia recollit. Als Jocs Florals de Barcelona, a la restauració dels quals va participar segons l’AELC, hi va guanyar premis; el 1866 en va ser proclamat mestre en gai saber, i els va presidir el 1867 i el 1888. A la comissió del consistori per a la reforma ortogràfica, hi va defensar, segons l’Enciclopèdia, «un català estàndard basat en la llengua antiga i en les diverses varietats dialectals».

El 1871 va passar a dirigir la biblioteca universitària de Barcelona, on havia entrat deu anys abans com a oficial primer. Venia de València, on el 1858 l’havien nomenat bibliotecari de la universitat i havia tractat Vicent Wenceslau Querol i Teodor Llorente. Abans, el 1856, l’havien comissionat per estudiar els manuscrits catalans de les biblioteques de diverses capitals espanyoles, i el 1849 havia entrat al cos d’arxivers, que s’acabava de crear. Havia nascut a Palma el 1825, i el 1844 s’havia traslladat a Barcelona per estudiar dret, una carrera que no va exercir. Va morir a Barcelona el 1897.