Poeta de l'Escola Mallorquina, nascuda a Palma el 1869. Va viure sobretot a Llucmajor i a la Llapassa, la possessió familiar, i per a l'AELC el contacte diari amb el camp és determinant per entendre els seus versos. Deixebla de Costa i Llobera i amiga de Josep Carner, va traduir Mireia de Mistral. L'AELC considera El retorn (1934) la seva obra més important.
El llibre amb què el 1926, després d'anys dedicada a traduir, va tornar a la poesia pròpia, amb pròleg de Carner: el paisatge i la gent del pla de Mallorca, les flors, les elegies i els records del viatge a Terra Santa, repartits en vuit seccions.
Poesies
Llepolies i joguines
Cel d'horabaixa
Lluneta de pagès
Entre el record i l'enyorança
Josep Carner, que segons l’AELC la va donar a conèixer al Principat, en especial amb la traducció de Mireia, trobava en la poesia de Maria Antònia Salvà «l’endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc». L’Enciclopèdia Catalana hi veu, en diversos aspectes, «la màxima realització de l’Escola Mallorquina», i en destaca dues coses: el paisatge del pla de Mallorca i la manera de fer poesia amb la vida de cada dia.
Salvà (Palma, 1869 – Llucmajor, 1958) va passar gairebé tota la vida a Llucmajor, amb temporades a la Llapassa, la possessió de la família, on rebia moltes visites i des d’on escrivia a escriptors i intel·lectuals del seu temps; l’AELC en destaca aquest epistolari i considera que el contacte quotidià amb la natura i amb el vocabulari del món rural és determinant per entendre la seva poesia.
L’Enciclopèdia en remarca la formació autodidàctica i el pes d’un ambient familiar il·lustrat en la seva vocació. Un revulsiu, segons l’AELC, va ser el Canigó de Verdaguer, que se sabia de memòria i que va acabar sent un joc de versos compartit amb el pare. Les dues fonts coincideixen a presentar Miquel Costa i Llobera com el seu mestre: l’AELC diu que l’amistat amb la família de Costa va potenciar la seva vocació, ell li va prologar el primer llibre, Poesies (1910), i el 1907 van fer junts un viatge per la Mediterrània oriental fins a Terra Santa. D’aquell viatge en va sortir un quadern, Viatge a Orient, que l’AELC considera pioner entre els llibres de viatges escrits per dones i que no es va publicar fins al 1998. Miquel Ferrà i Josep Carner van ser també consellers literaris seus.
Després de Poesies, l’Enciclopèdia hi situa l’inici d’«un llarg període de crisi creativa i d’estudi» en què la traducció li va servir per polir la forma. D’aquells anys són Mireia (1917), de Frederic Mistral, i versions de Francis Jammes i d’Els promesos de Manzoni. El 1926 va tornar a la poesia pròpia amb Espigues en flor, prologat per Carner, i van seguir El retorn (1934), que l’AELC considera «sens dubte la seva obra més important», Llepolies i joguines (1946), Cel d’horabaixa (1948) i Lluneta del pagès (1952), a més de les proses autobiogràfiques d’Entre el record i l’enyorança (1955).
Llepolies i joguines va ser, segons l’AELC, el segon llibre inèdit en català que es va publicar a Mallorca en la immediata postguerra. La mateixa font explica que la censura va posar dificultats a la publicació de les seves obres i que, tot i haver simpatitzat amb el bàndol franquista durant la guerra, a la postguerra va prendre part en els esforços clandestins perquè la llengua i la literatura catalanes no s’aturessin. Carner li va preparar una Antologia poètica (1957), enllestida pocs mesos abans que ella morís. L’Enciclopèdia la presenta com «un cas excepcional de reconeixement popular» i recorda que el seu enterrament es va convertir en una manifestació de dol important. Les escriptores catalanes la van reivindicar com a referent a la segona meitat dels noranta, i avui, segons l’AELC, és considerada «un clàssic modern».
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1860 i el 1879.
