Gabriel Alomar

Qui era Gabriel Alomar

El futurisme, la conferència que Gabriel Alomar va llegir a l’Ateneu Barcelonès el 1904, és per a lletrA el manifest del seu ideari modernista, i el mot mateix, «futurisme», una creació seva que «res té a veure amb el futurisme de Marinetti». El mateix 1904 va sortir Un poble que es mor. Tot passant, el primer dels seus llibres, fet d’articles sobre un viatge a Alger. Tot i que compartia alguns trets amb el noucentisme, l’AELC explica que el noucentisme oficial en va refusar la ideologia «perquè és massa radical».

La seva estètica, seguint Carducci i Carlyle segons l’AELC, veia en la poesia «el màxim exponent de la bellesa i l’única religió»; la va formular en una conferència publicada el 1908 i, abans, en els articles de L’estètica arbitrària (1904-1905). En política va unir catalanisme i socialisme en articles del 1910 com «Catalanisme socialista», i el 1912, després que executessin Francesc Ferrer i Guàrdia i Joan Rull, va dur al Congrés de la Llibertat una ponència contra la pena de mort. El 1911 havia reunit la seva poesia completa en un volum. En castellà va publicar, entre d’altres, El frente espiritual (1918) i Verba (1919), i les quatre narracions d’El sorbo del heroismo (1923).

L’ensenyament va ser el seu ofici. Va ser professor a l’Institut Balear de Palma i, ja amb càtedra, als instituts de Gijón (1911) i Figueres (1912), abans de tornar a Palma el 1920; l’AELC i lletrA en recorden alumnes com Cèlia Viñas, Llorenç Villalonga i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Ell mateix havia estudiat a l’Institut Balear, després de començar el batxillerat a Àvila —el pare era militar—, i hi havia tingut de professors Gabriel Llabrés i Pons i Gallarza, que segons l’AELC el van influir «d’una manera decidida» cap a la literatura i el catalanisme. Havia nascut a Palma el 7 d’octubre de 1873. A Barcelona, des del 1888, va començar Filosofia i Lletres i Dret, i va deixar aviat la segona carrera; lletrA diu que la ciutat i l’amistat amb Rubió i Ors li van refermar el catalanisme. Va escriure a La Almudaina i a La Roqueta, i des del 1898 a Catalònia.

Va ser elegit diputat per Barcelona el 1919 amb el Partit Republicà Català, en què el 1917 s’havia convertit el Bloc Republicà Autonomista que havia fundat l’any anterior amb Marcel·lí Domingo i Francesc Layret. Després va impulsar la Unió Socialista de Catalunya, que va presidir. La República el va nomenar ambaixador a Itàlia el 1932, i durant la guerra, ministre plenipotenciari al Caire. Sense el càrrec des del final de la guerra, es va quedar a Egipte com a exiliat: hi va fer classes i va escriure a Le Journal d’Égypte fins a la seva mort, el 1941. El 1977 les seves despulles van ser enterrades a Mallorca.