Joan Coromines

Qui era Joan Coromines

Més de 400.000 topònims, a més dels noms de persona, estudiats des de l’etimologia: és l’abast que la biografia de l’AELC dona a l’Onomasticon Cataloniae. Joan Coromines el va començar el 1931, en va enllestir la redacció el 1994 i, abans de morir, encara en va deixar acabada la revisió. L’Enciclopèdia Catalana en situa la publicació, en vuit volums, entre el 1989 i el 1997, i l’AELC n’esmenta els col·laboradors, entre els quals Xavier Terrado, Philip D. Rasico i Max Cahner. El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en nou volums, va sortir entre el 1980 i el 1991, també amb col·laboradors, com Joseph Gulsoy o Carles Duarte. El pòrtic de l’AELC el descriu com una obra de caràcter «històric, crític, comparatiu i, sobretot, etimològic». Abans havia publicat el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), que l’Enciclopèdia presenta com el precursor del diccionari català.

L’exili va portar Coromines fins a la Universitat de Chicago, on va ensenyar fins a la jubilació. Havia sortit cap a París en acabar la guerra, el 1939, i abans d’arribar a Chicago havia estat professor de la Universitat de Cuyo, a l’Argentina; durant la guerra, segons l’AELC, havia fet de traductor a l’Estat Major de l’exèrcit republicà. A partir del 1952, diu l’Enciclopèdia, va recórrer, per estudiar-ne els noms de lloc i de persona, els territoris de llengua catalana, i el 1967 va tornar de l’exili: es va establir a Pineda de Mar, on va treballar «al marge de les institucions acadèmiques i polítiques». Amb Pompeu Fabra la relació venia de lluny. Als quinze anys Coromines ja li havia enviat una carta amb observacions sobre la llengua, explica la biografia de l’AELC, i va ser amb el vistiplau de Fabra que el 1930 va entrar a l’Institut d’Estudis Catalans, a les oficines de lexicografia. El 1956 va ser ell qui va preparar i prologar, segons l’Enciclopèdia, la Gramàtica catalana que Fabra havia deixat per acabar en morir. Format a Barcelona i, entre el 1927 i el 1930, de Montpeller a París, va fer la tesi doctoral sobre el Vocabulario aranés (1931), que anys després va reelaborar a El parlar de la Vall d’Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó, segons l’Enciclopèdia.

Lleures i converses d’un filòleg (1971), que va rebre la Lletra d’Or, és un recull d’articles, i l’Enciclopèdia hi situa la seva edició parcial de les Vides de sants rosselloneses, a partir d’un manuscrit de la Bibliothèque Nationale de París. Els tres volums d’Entre dos llenguatges (1976-1977) són, per a la mateixa font, una obra «a mig camí entre l’erudició i la divulgació». De la toponímia preromana, i en particular de la dels Pirineus, tracten les aportacions que l’Enciclopèdia destaca als Estudis de toponímia catalana, publicats en dos volums el 1965 i el 1970. Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara és del 1954. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes li va arribar el 1984. Del Premio Nacional de las Letras Españolas (1989), l’Enciclopèdia explica que el va acceptar per poder pagar-se la feina i que en va aprofitar l’ocasió per criticar «la situació de discriminació de la llengua catalana». Va morir el 2 de gener de 1997, a Pineda de Mar.