Miquel Bezares

Qui és Miquel Bezares

L’Enciclopèdia Catalana veu en El convers (2004), premi Miquel de Palol del 2003, un llibre que «trenca el llenguatge a la recerca de nous sentits», i Melcion Mateu, que el va ressenyar a l’Avui, en parlava com d’uns versos per escoltar «amb els ulls», perquè a la pàgina de Miquel Bezares la tipografia «esdevé tan significativa com el ritme o la rima». Mateu situava el punt de partida d’aquesta proposta en e. e. cummings i hi veia la continuació de la trilogia començada amb Versllum (2000). Margalida Pons, al text de presentació d’Anvers (Edicions del Salobre, 2006), en deia el Tríptic del Vers; observava que en aquest tercer llibre els versos tornaven a «l’ortodòxia del marge dret de la pàgina» i que els experiments tipogràfics venien de molt abans, de Crònica del desfici. Aquest llibre havia guanyat el Josep Munteis dels premis Ciutat d’Olot del 1991, i Carnaval, el Ciutat de Palma de poesia del 1989; tots dos van sortir a Columna, després de Cos de calitja (1987), el debut, que Francisco Díaz de Castro i Antoni Xumet Perelló, a Caràcters, consideraven «fundat sobre un erotisme d’ampla suggerència». Cos de calitja va ser un llibre de les Edicions Atàviques, el segell de Llucmajor que Bezares i Biel Thomàs van portar a cavall dels vuitanta i els noranta i que ajuntava poetes i artistes plàstics: la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) hi esmenta Blai Bonet, Margalida Pons o Miquel Cardell, i Pere Bennàssar o Rafel Joan. El 1990 l’Obra Cultural Balear li va concedir el premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Més tard, L’espiga del buit (Pagès, 2010) va obtenir el Maria Mercè Marçal del 2010 i el Crítica Serra d’Or de poesia del 2011, i Origen, que Tres i Quatre va publicar el 2014, el Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre del 2013. L’Enciclopèdia hi afegeix Si són flors (Edicions del Buc, 2016) i, del 2014, Ocells obscurs de mi, i la llista d’obra de l’AELC, Mal pas (2020) i Les ablucions (2026), tots dos a AdiA.

La prosa de Bezares és de relats: l’Enciclopèdia en registra reculls des de Susanna i l’estranger (1991) fins a Els voltants d’Olívia (2018), passant per Terminal B, del 2009. Sebastià Alzamora, a Serra d’Or, considerava Quan els avions cauen (Empúries, 2001), premi Marià Vayreda dels Ciutat d’Olot, «el millor dels seus llibres fins ara», per sobre de Susannes, premi Bearn del 1998, i dels dos reculls anteriors, Plaça d’Àfrica i Susanna i l’estranger. Alzamora hi assenyalava també els dos temes que, segons ell, travessaven bona part dels llibres de Bezares, en prosa i en vers: «el desig eròtic i la volubilitat de les relacions sentimentals». Melcion Mateu, per la seva banda, hi trobava una certa afinitat amb Txèkhov, Hemingway i Carver i amb la tradició «de l’apunt psicològic». El 2022 AdiA va reunir a El Col·leccionista tots els contes del 1998 al 2009. Amb el fotògraf Toni Catany va fer textos per a catàlegs d’exposició, com Record de Llucmajor (2003), Calotips (1998) i Dels qui escriuen (2002); el primer, que va editar l’Ajuntament de Llucmajor amb Lunwerg, la llista d’obra de Sebastià Alzamora el dona com un llibre que Alzamora va signar amb Bezares i Miquel Cardell. Bezares va acabar filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears el 1991 i, segons la biografia de l’AELC, va ensenyar llengua i literatura catalanes en instituts de Mallorca i després a adults, a l’Arenal. Entre el 2007 i el 2016 va ocupar la vicepresidència de l’AELC a les Illes. Va escriure a les revistes Lluc i Llucmajor de Pinte en Ample. Va néixer a Llucmajor el 17 de febrer de 1968.