Miquel Cardell

Qui és Miquel Cardell

Les terrasses d’Avalon (Moll, 2008) té una història llarga. Bartomeu Fiol, en la ressenya del Diari de Balears que reprodueix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), hi assenyalava les dates 1992-1997 i un precedent, el quadern amb el mateix títol que havien editat Sa Nostra i la Universitat de les Illes Balears. Per a Fiol, el que havia mobilitzat el poeta era Avalon, l’illa mítica on va ser enterrat el rei Artús i d’on, segons algunes llegendes, ha de retornar. El mateix Miquel Cardell, entrevistat per Pere A. Pons el 2009, deia que la relectura de La faula de Guillem de Torroella l’havia ajudat a donar forma al llibre i que li interessava més «la idea de l’espera que la de l’esperança». El 2009 el recull va guanyar el Cavall Verd-Josep M. Llompart, el premi de l’AELC al «millor recull poètic en català de l’any». Abans, Sota la volta de ferro (Moll, 2000) havia tingut, segons la biografia de l’AELC, «un ample ressò entre la crítica literària». Andreu Gomila, a l’Avui, en situava l’escriptura entre el 1991 i el 1994, en resumia les quatre parts i hi veia Damià Huguet com a «referent indispensable per entendre molts dels seus versos». Després, Les barques de la boira va guanyar el 2010 el premi de Poesia Ciutat de Palma Joan Alcover i Moll el va publicar el 2011, i la bibliografia de l’AELC hi suma Els ponts de l’autopista (AdiA, 2020) i Esborranys de la crònica (Lleonard Muntaner, 2023).

Elegia de Grumers (1978), el primer recull, va sortir en edició d’autor i va guanyar el premi Andreu Roig de poesia de Campos. La biografia de l’AELC, que l’emmarca en la neoavantguarda, diu que Cardell l’havia escrit als setze anys, a Llucmajor, i que el va publicar quan ja estudiava Ciències de la Informació a Barcelona; la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) data la llicenciatura el 1982. Dels anys vuitanta i noranta, la bibliografia de l’AELC registra Magazine (Guaret, 1983), Instamàtic (Edicions Atàviques, 1990), Tebeo (Moll, 1992) i Material de calendari (1993); la biografia hi afegeix que Guaret era la col·lecció de Damià Huguet i que Material de calendari, publicat a «El Turó», la col·lecció d’Àngel Riera, s’havia escrit abans que Tebeo. El pòrtic el presenta com a periodista radiofònic dedicat a la divulgació cultural. Va treballar a Radio Nacional de España a les Balears i va ser del grup que hi va engegar Ràdio 4, i el programa Total 4 va rebre el 1990 el premi extraordinari Pere Bosch de guió radiofònic dels premis Ciutat de Palma; un altre dels que dirigia i presentava allà, Banc de Dades, era un concurs cultural adreçat als instituts. Durant deu anys va publicar al Diario de Mallorca una secció de cròniques de lectura, i en l’entrevista amb Pons parlava dels seus «deu anys escrivint sobre poesia cada setmana» com a crític. El 2008 el premi Periodístic Premsa Forana va distingir «L’home dels caramels», un article d’opinió seu a Llucmajor de Pinte en Ample. El 1999 Unió de Músics li va editar Tres suites i escaig, un CD en què, segons la GEC, recita «una tria de la seva obra», amb les versions castellana de Jaume Pomar i Jorge Martí i anglesa de Jonathan H. Zuber, i l’any següent un recull de poemes seus va ser el número 1 de «Paraula de poeta. Poemes essencials». L’Obra Cultural Balear li havia donat el 1989 el premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel per la seva trajectòria, i el 2003 va signar amb Sebastià Alzamora i Miquel Bezares Record de Llucmajor, editat per l’Ajuntament de Llucmajor i Lunwerg.