Víctor Gayà

Qui és Víctor Gayà

Trenc d’alba, la novel·la de Víctor Gayà que el Diccionari de la literatura catalana data el 1999, va guanyar el premi Roc Boronat. Segons la biografia de l’AELC, hi parla un fill que vetlla el pare moribund, i Joan Triadú, a l’Avui, hi va veure «una història veraç i commovedora». El 2005, Cercle enigmàtic va obtenir l’Alexandre Ballester, i Damià Pons, a l’Última Hora, hi va trobar un llenguatge «ric i precís». La pàgina de premis de l’AELC hi afegeix el Ciutat de Mollerussa del 2006 per La vida perdurable de Salvador Duran, una novel·la escrita, diu la biografia, «íntegrament en temps verbals de futur o amb connotacions de futur». Entremig, a Víctor Fox (2002), l’autor i el protagonista comparteixen nom, i aquest personatge, segons la mateixa biografia, «confessa que tota l’obra que publica en realitat ha estat escrita per una altra persona»; Ponç Puigdevall, a El País (2002), hi va llegir un joc d’ambigüitat entre la biografia literària real de l’autor i la ficció, en una novel·la que dibuixava «els efectes perniciosos del fracàs». Més endavant van venir El tall de les tisores (2016), que la biografia presenta com un retrat de la mare, i Cabres (2023), que parteix d’un home que vol viure sol i desemboca en el thriller; Jaume C. Pons Alorda, a l’Ara Balears (2024), hi va destacar la barreja de reflexió filosòfica, metaliteratura i «els crims més negres». Lleonard Muntaner li ha publicat també dos reculls de relats, L’últim métar (2013) i La copa buida de Mahler (2024).

Psicòleg de professió, segons el Diccionari, Gayà va néixer a Palma el 1952; l’AELC el fa llicenciat per la Universitat de Barcelona i especialitzat en psicologia educativa. El 1995 va publicar Manual per protegir-se de mestres i educadors, que la biografia de l’AELC descriu com un llibre irònic sobre la «inclinació irreprimible a ensenyar, influir i adoctrinar». En poesia va començar amb Morfologia d’una femme semàntica (1998). Anton M. Espadaler, a El País (2000), va llegir Petit patit país, una visió de Mallorca en vers lliure, sota el signe de la «desintegració», i Sam Abrams, a l’Avui (2006), va escriure que Com la sequera planteja la mort del mateix poeta «per parlar-nos, en definitiva, de la vida i no de la seva fi o extinció». Dos poemaris seus, Rèquiem (2018) i Thálamos (2021), tenen música de Mercè Pons, i totes dues composicions les va estrenar a Palma Studium Aureum, el 2018 i el 2022. Segons l’AELC, el 2019 va guanyar el premi de Poesia Mediterrània Pare Colom amb Retorn a l’obert. El 2016 va publicar l’assaig La llum entre les dernes. Una axiologia del fracàs, que Guillem Frontera va valorar a l’Ara Balears com un text escrit «amb la solidesa del savi i la lleugeresa del bon escriptor», i el 2007 havia traduït al castellà El mecanisme del temps, una antologia de poemes de Miquel López Crespí. La biografia de l’AELC li recull, a més, crítica literària a Lluc (2005-2006) i a El Temps (2006-2013), col·laboracions a l’Última Hora (1998-2025), un programa d’entrevistes a Ràdio Calvià (1989) i A les tres arreglam el món, a IB3 Ràdio (2009-2011), i la presència a la junta de l’AELC (2001-2002) i al Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears (2002-2003).