Miquel dels Sants Oliver

Qui era Miquel dels Sants Oliver

Miquel dels Sants Oliver va fer servir una llengua o una altra segons el gènere: la biografia de l’AELC explica que a la premsa, que s’adreçava a un públic lector burgès, escrivia en castellà, i que com a narrador i com a poeta va escriure sempre en català. En castellà va aplegar els articles de llibres com La cuestión regional (1899), Cosecha periodística (1891) o Hojas del Sábado, una sèrie de volums que va començar el 1918. Fill del periodista Joan Lluís Oliver, va començar a col·laborar en publicacions mallorquines de molt jove; a Palma, on també treballava a la banca, va dirigir La Almudaina, i a Barcelona, el Diario de Barcelona i després La Vanguardia, fins a la seva mort. A l’Ateneu Barcelonès hi va treballar com a bibliotecari i secretari, i el 1917 en va ser elegit president. El 1907 va ser un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual va dimitir el 1914.

Com a historiador, Oliver es va interessar pels períodes de decadència, les «èpoques desdenyades» d’un article seu del 1911 que l’Enciclopèdia Catalana considera programàtic. Hi va dedicar Los españoles en la Revolución Francesa (1914), Catalunya en temps de la Revolució Francesa i Mallorca durante la Primera Revolución (1808-1814) (1901), que la Real Academia de la Historia va distingir amb el premi Fermín Caballero. Els Ensayos críticos. La literatura en Mallorca (1840-1903) (1903) són, per a les dues fonts, el primer estudi de la Renaixença a l’illa.

L’AELC considera L’hostal de la Bolla (1903) la seva obra narrativa més important, i hi destaca l’humor, la ironia i la riquesa del vocabulari amb què hi apareix la vida de Mallorca. L’Enciclopèdia la posa al costat d’Illa daurada. La Ciutat de Mallorques (1906), dues novel·les breus «de reminiscències costumistes». La segona, començada el 1902, és segons la mateixa font on Oliver s’acosta més a la Mallorca del segle XV, i a les pàgines sobre la Llotja de Palma hi veia l’esperit d’una societat de mercaders i de navegants. L’AELC recull també l’opinió de Josep M. Llompart: la història és a tot arreu en la seva literatura, però sense academicisme, feta viva amb anècdotes, records i detalls. En vers va escriure Llegenda de Jaume el Navegant (1904), un llarg poema narratiu que l’Enciclopèdia llegeix com un intent d’acostar la poesia a la crònica, i un sol recull, Poesies, que el situa «a la frontera entre la Renaixença i el modernisme». Les seves Obres catalanes es van editar el 1922 i es van reeditar el 1948 amb un pròleg de Joan Estelrich; Gaziel en va escriure una vida el 1923, i el 1999 l’editorial Lleonard Muntaner en va començar les obres completes. Va néixer a Campanet i va morir a Barcelona.