Joan Estelrich

Qui era Joan Estelrich

La Fundació Bernat Metge va tenir Joan Estelrich al capdavant del 1923 al 1958, l’any que va morir. Per a la col·lecció va traduir al català una part de dos volums: el primer dels Discursos de Ciceró (1923) i el segon de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926). Ja havia treballat en l’edició, a Gustau Gili i a l’Editorial Catalana, on va dirigir les col·leccions «Quaderns d’Estudis» (1918) i «Minerva».

Com a autor, l’Enciclopèdia Catalana li reconeix llibres sobre nacionalisme i minories nacionals —Per la valoració internacional de Catalunya (1920), La qüestió de les minories nacionals (1928) o, en francès, La Catalogne et le problème des nationalités (1929)— i una obra que considera important per entendre la política catalana dels anys vint i trenta. Segons la mateixa font, «no pot ser considerat, amb propietat, un historiador», però la història li va servir per al discurs polític. El 1930, amb Valls i Taberner, va emprendre una revisió de les idees de Prat de la Riba que, segons l’Enciclopèdia, el va portar a deixar d’identificar catalanisme i nacionalisme i a defensar que les nacionalitats lliures s’apleguessin «dins un estat complex»; la mateixa font hi associa El moment polític i Catalunya endins, tots dos d’aquell any. També va escriure assaigs literaris amb un fons d’història i va preparar edicions i pròlegs de clàssics catalans. Entre els seus llibres hi ha, a més, Entre la vida i els llibres (1926), amb comentaris sobre autors com Maragall, Leopardi o Kierkegaard, i Fènix o l’esperit de la Renaixença (1934). Els Dietaris es van publicar el 2012; el 1996 els hereus havien donat el seu arxiu personal a la Biblioteca de Catalunya.

Havia nascut a Felanitx el 1896, en una família tradicionalista, i abans de la Bernat Metge ja havia fundat periòdics a les Illes: a Maó, on va fer els primers estudis, Gaceta de Menorca (1912) i Cruz y Espada, i a Palma, el 1917, La Veu de Mallorca, portaveu del Centre Regionalista de Mallorca. Establert a Barcelona poc després, hi va estudiar filosofia i lletres, va escriure a La Veu de Catalunya i va ser secretari de Francesc Cambó. El 1921 Joan March el va cridar a Palma per fundar-hi i dirigir El Día, però al començament del 1922 ja tornava a ser a Barcelona.

La seva trajectòria política està lligada a la Lliga Regionalista, de la qual va ser membre del consell de govern des del 1933, i l’Enciclopèdia diu que la va representar en els congressos sobre minories nacionals. Del 1931 al 1936 va ser diputat a Corts per Girona, i el 1935 va ser a Ginebra, a l’Assemblea de la Societat de Nacions, amb la delegació espanyola. Quan va començar la Guerra Civil, d’acord amb la línia de la Lliga, es va posar al costat de «l’aixecament contra el govern de la República», i del 1937 al 1939 va ser a París el director d’Occident, que l’Enciclopèdia defineix com a «revista de propaganda del govern dels revoltats». Després de la guerra va escriure a Destino i al Diario de Barcelona, el diari España, de Tànger, el va tenir de director el 1949, i el 1952 va passar a ser delegat d’Espanya a la UNESCO, un càrrec que va ocupar fins que va morir, a París, el 1958.