Josep Maria López-Picó

Qui era Josep Maria López-Picó

Octavi Saltor, en el pròleg de les obres completes del 1948 que cita la biografia de l’AELC, deia que Josep Maria López-Picó era un poeta «sense altra biografia que la seva pròpia bibliografia». La majoria dels seus llibres de poemes porten un número d’«opus», i la sèrie la va obrir Turment-Froment (1910), amb un pròleg d’Eugeni d’Ors, que va sortir el mateix any que Intermezzo galant. L’Enciclopèdia Catalana situa aquests inicis, i encara Espectacles i mitologia (1914) o Poemes del port (1911), en la poesia noucentista de Guerau de Liost i de Josep Carner, amic seu, i diu que crítics com Xènius i Riba els van rebre amb molt de ressò. El canvi que ja apuntava Amor, Senyor (1912) es va fer evident a partir de L’ofrena (1915): a llibres com Elegia (1925) o El meu pare i jo (1920), la font hi descriu una poesia «de fons moral i forma abstracta», a prop de la poesia pura. Totes dues fonts diuen que Invocació secular (1926) gira al voltant de la creació d’Adam i Eva. El 1934 va guanyar el premi Joaquim Folguera amb Variacions líriques, uns poemes que, segons l’AELC, havien nascut d’un viatge a Itàlia, i Carles Riba va prologar una Antologia lírica amb poemes dels seus primers vint-i-cinc opus.

La Revista, que López-Picó va fundar el 1915 amb Joaquim Folguera i altres escriptors, va durar fins que la guerra la va estroncar, el 1936, i ell la va dirigir tots aquells anys, juntament amb la col·lecció Publicacions de La Revista. Segons l’Enciclopèdia, aquesta continuïtat de més de vint anys és el que li va mantenir el prestigi quan, passada la meitat dels anys vint, la seva poesia ja no tenia el ressò del començament. A la revista hi publicava «Moralitats i pretextos», una secció de notes en prosa que a Catalunya es deia només «Moralitats»; entre el 1917 i el 1935 se’n van fer sis reculls, que l’Enciclopèdia relaciona amb les gloses d’Ors, «buscant l’aforisme». La crítica literària dels anys vint i trenta la va aplegar en llibres com A contraclaror del seny (1936) o L’home del qual es parla (1922). També és seu Epigramata (1915), d’on va sortir l’epigrama en què Ortega y Gasset es va basar per a la teoria de la metàfora, i va publicar les narracions de Lleures barcelonins (1921) i un llibre de traduccions, De les mil i una nits (1920). Robert Gerhard va compondre sobre un text seu el cicle de cançons L’infantament meravellós de Scherazada (1917).

A la postguerra, tot i quedar al marge dels cercles culturals més actius, López-Picó no va parar d’escriure. Els opus d’aquells anys, com Job (1948) o Maria Assumpta i Via Crucis (tots dos del 1947), giren cada cop més al voltant de la religió, un tema que ja tenia molt de pes en la seva obra d’abans de la guerra; l’AELC els qualifica d’apologètics i teològics. El 1948 va sortir, editat per Saltor, un primer volum d’obres completes, que es va quedar sol. Del 1929 al 1959 va escriure un dietari, que es va publicar en part el 1999. Treballava de funcionari a la Diputació de Barcelona, era secretari perpetu de la societat barcelonina d’Amics del País i des del 1948 va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Va néixer a Barcelona el 1886 i hi va morir el 1959.