Joan Santamaria

Qui era Joan Santamaria

Les «Visions de Catalunya» que Joan Santamaria publicava a La Publicitat, i després a La Veu de Catalunya, li van donar «un considerable èxit», segons l’Enciclopèdia Catalana, que el presenta com a bon coneixedor de la geografia del país. En llibre en va treure volums sobre el Pla i la Costa (1929), la Catalunya Nova (1927) i la muntanya de la Catalunya Vella (1928), i el 1935 hi va afegir les Visions de Mallorca. D’ofici era jurista. Havia deixat a mig fer la carrera de medicina i es va llicenciar en dret el 1912; el 1914 va obrir despatx d’advocat a Terrassa i més endavant a Barcelona, i va ser jutge municipal del 1932 al 1939. Com a jurista va publicar un Formulari jurídic català (1934). Va ser amic i secretari d’Antoni Borrell i Folch, i en aquells anys va viatjar molt per Europa. Havia nascut a Lleida el 1884, i el 1896 la família es va instal·lar a Barcelona.

Com a narrador havia començat amb Narracions extraordinàries (1915), relats en què l’article veu la influència d’Edgar Allan Poe i que van tenir dues sèries més, el 1919 i el 1921. La imaginació «desbordada i, sovint, poc controlada» que l’Enciclopèdia considera pròpia de tota la seva obra ja hi és, diu, al costat del grotesc i el macabre, d’un humor directe i d’un estil «plàstic i imatjat fins a l’abarrocament». El 1925 va passar a la novel·la, «amb el convenciment que podia atreure un ventall ampli de lectors». La trilogia Memòries del doctor Verdós es va quedar en dos volums, L’apòstol (1927) i Ma vida en doina (1925), i entremig van sortir dues obres de to farsesc: Quatre titelles i un ninot (1926) i La filla d’en Tartarí (1926), premi Fastenrath el 1928. Per a l’article, ni literàriament ni pel ressò que va tenir, el conjunt «no va respondre a l’expectativa creada». Adam i Eva (1936), ambientada a les guerres carlines, va ser la darrera novel·la que va publicar en vida, i la font hi troba encara problemes d’estructura sense resoldre. A la postguerra va escriure La roda de la fortuna, que es va publicar pòstumament el 1997, i va deixar molta obra inèdita, com el drama Ramon Cabrera. Del 1956 al 1987 es va concedir un premi Joan Santamaria per a obres narratives i teatrals.