Palmira Ventós

Qui era Palmira Ventós

Abans de publicar res, Palmira Ventós ja havia fet d’actriu en teatres d’aficionats de la mà de Modest Urgell, pintor i dramaturg, que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana presenta com a amic i mentor seu; la pintura, que ella practicava com a aficionada, era un altre punt en comú. L’Enciclopèdia Catalana la situa en els nuclis intel·lectuals modernistes, i hi destaca la relació amb Urgell i amb Jaume Massó i Torrents. Segons l’AELC, va començar a escriure tard, cap als quaranta anys; la seva formació era autodidacta, i les primeres obres les va signar amb el pseudònim de Felip Palma. Els relats van sortir a Joventut, a L’Avenç i a Feminal. La família tenia casa a Torroella de Montgrí, on passava llargues temporades, i bona part dels seus textos passen a l’Empordà.

El primer conte, La Porc, és del 1902. El van seguir La bondat d’en Lino (1905) i Asprors de la vida (1904), que reunia els quadres en prosa publicats a Joventut. L’AELC qualifica aquestes tres obres d’«agres i punyents» i hi subratlla un llenguatge ric i propi de la comarca, un ruralisme que defuig la imatge idíl·lica del camp i uns temes que tornen a tota la seva obra: la crítica dels matrimonis de conveniència, la denúncia de la brutalitat de l’home i el pes de la sexualitat. L’Enciclopèdia acosta aquesta narrativa als models de la prosa modernista i hi remarca «una important força dramàtica», i totes dues fonts la relacionen amb Víctor Català (Caterina Albert). La caiguda (1907), que segons el pòrtic de l’AELC va ser la seva única novel·la, marca un canvi: l’agressivitat dels relats hi desapareix, la ironia i el diàleg hi prenen força, i l’autora comença a signar també amb el seu nom.

Segons l’AELC, la facilitat per al diàleg la va acostar al teatre, «la seva vertadera passió». La primera obra, Festa completa, només es va fer una vegada, al Teatre Principal; reescrita amb el títol d’Isolats, es va estrenar al Romea el 1909, i l’AELC hi veu «la primera obra d’una escriptora catalana portada a escena». L’associació en remarca la denúncia de la situació de la dona, la crítica del matrimoni i l’atac a la xafarderia i al conservadorisme; l’Enciclopèdia la defineix com «una reivindicació feminista de la individualitat». El pòrtic de l’AELC parla d’un èxit «eixordador però efímer»: L’enrenou del poble, representada al Romea aquell mateix any, i La força del passat (1911) no van tenir el mateix ressò, i Ventós es va retirar de l’escena. Va morir a Barcelona, la ciutat on havia nascut, amb obres inèdites que no s’han conservat: un volum de proses, Visions d’un paratge, el primer acte del drama L’onada i una part de la novel·la La força del passat. Pòstumament, La Novel·la d’Ara en va tornar a publicar narracions als volums Revenja (1926) i La bona gent (1925).