Sempronio

Qui era Sempronio

Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs, fill de Josep Artís i Balaguer, va començar a signar Sempronio el 1941, a les col·laboracions de la revista Destino, i amb el temps aquell pseudònim va passar a tots els seus articles i llibres. Abans de la guerra havia escrit a L’Opinió, a la Revista de Catalunya i a Mirador; els textos de Mirador, molts anys després, els va reunir a Del mirador estant (1987). Va escriure també a El Noticiero Universal i al Diario de Barcelona, amb regularitat a La Vanguardia a partir del 1964 i a l’Avui des que es va llançar, el 1976. Va ser el primer director de Tele-exprés (1964) i, del 1966 fins que va tancar el 1970, va dirigir Tele-estel, que l’Enciclopèdia Catalana descriu com el «primer setmanari català autoritzat pel franquisme». L’Ajuntament de Barcelona li va donar el 1991 la Medalla d’Or al mèrit artístic, i la Generalitat, el 1998, la Creu de Sant Jordi. Va néixer a Barcelona el 1908 i va morir a Sitges el 2006.

El 1972 l’Ajuntament el va nomenar cronista oficial de la ciutat. La crònica que l’article qualifica «entre històrica i costumista» de la Barcelona del segle XX, la va fer llibre a llibre: l’Enciclopèdia en posa el precedent a Barcelona tal com és (1948) i diu que s’hi va concentrar des dels anys seixanta, i encara més als vuitanta. Del principi són Los secretos de Barcelona (1960) i Los barceloneses (1959); a partir dels setanta els va escriure en català, com Barcelona a mitja veu (1991), Quan Barcelona portava barret (1983), Taula de cafè. Cròniques barcelonines (1989) o Barcelona era una festa (1980). L’interès per l’art, la font el troba a La Barcelona del jove Picasso (1995) i en altres llibres, i hi va dedicar Cent autoretrats d’artistes catalans (1992) i Retrats de Ramon Casas (1970). Era també pintor: va fer algunes exposicions i hi ha col·laboracions seves il·lustrades per ell mateix. Al marge de la crònica, va escriure teatre, com Els fugitius de la plaça Reial (1964), Les flors del mal (1947) o la sarsuela La canción del Paralelo (1943); novel·les com El mur (1988) i La Vall dels Reis (1985); un llibre de poesia, L’accent de Barcelona (1938), i obres en castellà, entre les quals la novel·la La oración del diablo (1962).