Pau Joan Hernàndez

Qui és Pau Joan Hernàndez

Segons el Diccionari de la literatura catalana de l’Enciclopèdia, L’ombra del Stuka (1998) «mostra un procés de recuperació de la memòria històrica de la Guerra Civil i la qüestió jueva per dos adolescents». Amb aquesta novel·la juvenil Pau Joan Hernàndez es va endur el Crítica Serra d’Or el 1999 i, l’any següent, el premi de la Institució de les Lletres Catalanes. El guardó de la revista Serra d’Or li va tornar a arribar amb La balada del funicular miner (2013), que també va guanyar el Gran Angular del 2013. La llista de premis de l’AELC hi suma el Ramon Muntaner del 2000 per El pic de la Dama Morta, que segons la biografia de l’associació encara era inèdita (el Diccionari la data el 2001), l’Edebé juvenil del 2004 per La tripulació del pànic i el Columna Jove del 2005 per El misteri de les quatre punyalades; el White Ravens de Múnic, el 2010, va ser per a L’illa de la pedra inquieta (2009).

El llibre que el pòrtic de l’AELC considera «el seu més gran èxit» és, però, el primer. Tot et serà pres era una novel·la juvenil realista, centrada en l’eutanàsia, i la va publicar amb divuit anys. Segons la biografia de l’associació, la crítica la va rebre bé, amb l’acord que «no semblava una novel·la d’un autor tan jove», i el 2012 ja havia passat de la trentena d’edicions. Tant l’AELC com el Diccionari hi veuen, a partir d’aquí, un gir cap a la narrativa fantàstica, sola o barrejada amb la realitat. La biografia explica que se’l considera un novel·lista juvenil perquè, llevat d’Una selva al replà, un llibre de contes adreçat als adults, i en part de la novel·la Història fosca, les seves narracions s’adrecen sobretot als joves. En vers, Joc de daus (1988) va obtenir el premi Martí Dot, mentre que Si nego el bosc… (1986) i Camarades grecs (1992) van quedar finalistes de l’Amadeu Oller i del Josep Munteis. El Diccionari també esmenta el premi Mobius Internacional que va rebre un treball multimèdia seu, Les aventures d’Ulisses (1996).

El Diccionari descriu la seva dedicació a la traducció com a «àmplia». Del gallec va traduir L’Ermini dorm, de Xosé A. Neira Cruz, i del francès, El temps de les paraules en veu baixa, d’Anne-Lise Grobéty, que el 2006 i el 2008 el van portar a la llista d’honor de l’IBBY. També del francès és la seva versió de Les Benignes, de Jonathan Littell, premi Crítica Serra d’Or de traducció del 2008, i de l’èuscar, la de Materials de construcció, d’Eider Rodríguez, amb què va guanyar el premi PEN Català de Traducció el 2024. Com a crític, va escriure al Diari de Barcelona entre el 1990 i el 2004 i després a l’Avui, i va col·laborar a Cavall Fort i a Faristol, segons el Diccionari. La biografia de l’AELC hi afegeix la feina d’assessor literari per a la Fundació Bertelsmann, els tallers d’escriptura que va organitzar i els guions que va escriure per a Barcelona Cafè Central, un programa de televisió. Havia nascut a Barcelona el 27 de maig de 1967, i el 1991 es va llicenciar en filologia catalana.