Ramon Picó i Campamar

Qui era Ramon Picó i Campamar

Ramon Picó i Campamar va concursar sovint als Jocs Florals de Barcelona: hi va ser premiat el 1867, el 1885 el van proclamar mestre en gai saber i el 1892 en va ser el president. Havia començat a escriure molt jove, el 1864, sota la influència del romanticisme, en castellà i en català i en diversos gèneres, de la poesia al drama i la narració; segons l’Enciclopèdia Catalana, a partir del 1867, l’any que va ser premiat, el català hi va passar a predominar. Com a poeta, la font en destaca els romanços històrics i els poemes narratius, als quals reconeix, per a l’època, una «considerable qualitat», i en posa com a exemple el Martiri de Ramon Llull. Hi observa també un canvi de registre, del llenguatge arcaic dels primers a la influència de les cançons populars narratives, i remarca que no els va reunir tots: una part va anar a parar a Tres englantines (1886) i una altra a «Lectura Popular» (1915).

Moltes de les seves obres de teatre van quedar inèdites. El drama Cor de roure, que va escriure el 1869, no va arribar a la impremta fins al 2006, amb una introducció de P. Farrés que recull la bibliografia de l’Enciclopèdia, i La filla del segador (1914) havia de ser la primera peça d’una sèrie projectada sobre la història de Catalunya. El 1883 Eusebi Güell el va fer el seu secretari particular, gràcies a la intervenció de Jacint Verdaguer. A la família Güell li va adreçar un recull de composicions el 1888 —el mateix any que va publicar l’opuscle Una floreta de Sant Francesc— i el drama líric Garraf (1911), amb música de Josep Garcia Robles, que es va poder veure en escena, de manera parcial, els anys 1892, 1894 i 1911. Havia arribat a Barcelona des de Pollença amb onze anys, i hi va residir sempre, llevat del període entre el 1869 i el 1871. Va ser president de l’Ateneu Barcelonès el 1902, i del Centre Excursionista de Catalunya entre el 1900 i el 1902.