Llorenç Moyà i Gilabert

Qui era Llorenç Moyà i Gilabert

La bona terra (1949) encara s’emmarca, segons l’Enciclopèdia Catalana, en l’estètica de l’Escola Mallorquina; l’AELC el presenta com una selecció dels primers poemes de Llorenç Moyà i diu que el mateix any va sortir La joglaressa, un poema narratiu. Ocells i peixos (1953) marca un gir: l’AELC hi veu l’acostament al postsimbolisme, i l’Enciclopèdia, un «marcat neobarroquisme» que comparteixen Flos Sanctorum (1956) i Via Crucis, premi Mn. Alcover. La posada de la núvia va obtenir el premi Ciutat de Palma de poesia el 1955. Els mites clàssics i la història van entrar a la seva poesia amb Debades t’obren solcs els navilis, Ulisses… (1957), i encara més amb Hispania Citerior, que data del 1961-62 i es va publicar el 1981. L’Enciclopèdia hi remarca la «finalitat de denúncia» i diu que hi deixa enrere el neobarroquisme recarregat dels llibres anteriors, tot i que va conservar sempre «un cert preciosisme i una gran riquesa lèxica». I, tanmateix, pallasso… (1978), un poemari de to intimista, va sortir amb pròleg de Llorenç Villalonga.

En el teatre, l’AELC distingeix una tendència culta i una de popular. La culta pren motius clàssics: l’Enciclopèdia diu que aquestes obres «fan referència a la situació política del present», i l’AELC, que les figures mitològiques hi «tornen a amagar una denúncia social». Fàlaris va obtenir el premi Ignasi Iglésias el 1961, i Ulisses (1958), segons l’AELC, es va escenificar el 1968 i es va prohibir de seguida. Aquestes peces, amb Fedra (1964) i Medea (1965), es van reunir el 1993 a Teatre de la llibertat. El fogó dels jueus, un drama històric sobre la Inquisició a Mallorca, va guanyar el premi Ciutat de Palma. En la línia popular va recrear sainets i entremesos antics de la tradició mallorquina, com L’Adoració dels tres Reis d’Orient (1966) o L’Entremès d’En Llorenç Malcasadís i Na Sussaina des Fil (1967), i l’AELC parla d’entremesos «eròtics i humorístics» que va aplegar en trilogies, com La fira de les banyes i El ball de les baldufes.

Moyà havia començat en castellà, la llengua de casa seva: la novel·la La tribu de la encina és del 1940. Sota la influència de Miquel Ferrà, Maria Antònia Salvà i Guillem Colom, segons l’Enciclopèdia, va optar ben aviat pel català. En narrativa, i amb el pes que l’AELC atribueix a la seva amistat amb Llorenç Villalonga i Camilo José Cela, va publicar la novel·la curta Viatge al país de les cantàrides, a més del recull A Robines també plou (1958), i va escriure unes Memòries literàries datades el 1971, que es van editar en volum el 2004. Llicenciat en dret el 1943, treballava d’advocat auxiliar en el jutjat municipal palmesà. El 1964 va recuperar a Binissalem la Festa des Vermar, i el 1981 l’Ajuntament de la vila el va fer fill il·lustre i predilecte.