Jaume Pomar

Qui era Jaume Pomar

La raó i el meu dret (1995) és la biografia de Llorenç Villalonga que va escriure Jaume Pomar, i és només una part de la feina que li va dedicar. Dins l’assaig, és aquesta dedicació el que l’Enciclopèdia Catalana remarca especialment, i l’AELC també la destaca. Totes dues fonts citen, entre altres títols, Primera aportació a l’epistolari de Llorenç Villalonga (1984), El meu Llorenç Villalonga (1995), Llorenç Villalonga i el seu món (1998) i un volum de cartes i articles de Villalonga dels anys 1914-1936, també del 1998. El 2008, segons l’Enciclopèdia, una Semblança de Llorenç Villalonga li va valer el premi Recull–Rafael Cornellà de retrat literari. Com a traductor al castellà, la mateixa font en destaca tota la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a més d’antologies de Costa i Llobera i de Llompart. En crítica literària, l’AELC hi suma L’aventura de «Nova Palma» (1976) i Quatre veus de la literatura contemporània a Mallorca (2012).

Els primers llibres de poemes van sortir a La Sínia, la col·lecció de poesia de l’editorial Daedalus que va fundar i dirigir amb Guillem Frontera del 1965 al 1968. Tota la ira dels justos (1967) hi va aparèixer amb el premi Ciutat de Palma del 1966 ja guanyat. Història personal (1979) inclou Inútil fracàs, amb què el 1970 havia tornat a guanyar el Ciutat de Palma. Per a l’Enciclopèdia, aquests primers poemaris responen a les «estètiques realistes» amb què la crítica ha caracteritzat part dels poetes de la generació dels setanta. Elegies, premi Ciutat d’Elx, obre segons totes dues fonts una segona època, que l’Enciclopèdia qualifica de «més intimista». D’aquesta etapa, la mateixa font en cita llibres premiats com Les quatre estacions (1991), amb el Cavall Verd; Imatge de la por (1988), amb el de la Nit Literària Andorrana, i Frontissa, amb el Miquel de Palol. Els darrers poemaris, segons l’AELC, van ser Llibre de l’exili (2011) i Cants de Montalt (2012), que va guanyar el premi Pare Colom d’Inca.

En prosa, l’Enciclopèdia li compta llibres de narracions com Un dia o altre acabaré de legionari, premi Joan Santamaria del 1987, i Bolla negra (2010), i dos dietaris, Temps inconjugable (2001) i El temps que fuig (1997), que l’AELC qualifica d’obres «de caràcter autobiogràfic». Va néixer a Palma el 29 de juliol de 1943. Va començar periodisme a València i se’n va llicenciar a Barcelona el 1973, i també va estudiar filosofia i lletres. Segons l’Enciclopèdia, va treballar a l’administració pública i va col·laborar habitualment a la premsa de les Balears —l’Última Hora, el Diario de Mallorca o el Diari de Balears, entre altres capçaleres— i a Serra d’Or. Entre el 1989 i el 1992 va ser vocal per les Illes a la junta de l’AELC. Va morir a Palma el 2013.