Ramon Vinyes

Qui era Ramon Vinyes

Una vintena d’obres de Ramon Vinyes es van estrenar a Catalunya, segons l’AELC, que també el recorda com a crític i teòric de l’escena i com a polemista a favor d’un teatre «modern i compromès amb el seu temps». Abans d’anar-se’n a Colòmbia ja havia presentat a Barcelona peces simbolistes, com Al florir els pomers (1910) i Rondalla al clar de lluna (1912). Els títols que l’Enciclopèdia Catalana considera més representatius són dels anys que va viure a Barcelona entre el 1925 i el 1939, com Racó de xiprers (1927), Fornera, rossor de pa (1934) o Ball de titelles (1936). Per a aquesta font, és un teatre «deutor del modernisme més abrandat», tot i que s’hi nota la voluntat de seguir la dramatúrgia europea del moment. Comiats a trenc d’alba (1938) és teatre de guerra, i Fum al teulat, que havia escrit el 1935, va ser el 1939 «la darrera estrena al Teatre Català de la Comèdia».

La vida de Vinyes va estar partida entre Barcelona i Barranquilla. De molt jove havia deixat Berga per Barcelona, on es va moure amb els poetes modernistes d’El Poble Català, diari del qual era col·laborador. Es va donar a conèixer el 1909 amb L’ardenta cavalcada, un recull de proses líriques en què l’Enciclopèdia reconeix la influència de D’Annunzio i dels poetes francesos de final de segle; l’AELC hi afegeix que l’erotisme de les descripcions el va fer passar per atrevit. El 1913 se’n va anar a Colòmbia. A Barranquilla va obrir una llibreria amb el seu amic Xavier Auqué i, el 1917, va fundar amb Julio Gómez de Castro la revista Voces, que fins al 1920 va donar a conèixer autors europeus i catalans, sovint traduïts per ell mateix, i també textos d’americans com Vicente Huidobro. L’Enciclopèdia diu que allà es va convertir en «el mestre de les noves generacions d’escriptors».

Després de la guerra, i d’un any a França entre Tolosa i París, va tornar a Barranquilla. Hi va viure de l’ensenyament i del periodisme, sobretot a El Heraldo, i amb José Félix Fuenmayor va organitzar unes tertúlies que es coneixerien com el Grupo de Barranquilla, on anava un Gabriel García Márquez molt jove; el novel·lista el va fer sortir a Cien años de soledad (1967) com el «sabio catalán». Aquells anys també va escriure narrativa: el recull de contes A la boca dels núvols, publicat a Mèxic el 1946, va obtenir un premi en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Bogotà, i Entre sambes i bananes, amb contes inèdits, va sortir a Bogotà el 1985, quan ja era mort. El drama Arran del mar Caribe també és pòstum: l’AELC el dona publicat el 1988. El 1950 va tornar a Barcelona, on va morir dos anys després. A Catalunya, segons l’AELC, va passar molts anys gairebé oblidat. El centenari del naixement, el 1982, va ser l’ocasió perquè l’Ajuntament de Berga li publiqués una Antologia poètica, i des de finals dels anys vuitanta s’ha anat editant la seva obra, «en molts casos per primera vegada».