Miquel Poal i Aregall

Qui era Miquel Poal i Aregall

Per a l’Enciclopèdia Catalana, Miquel Poal i Aregall va ser «un prolífic autor teatral», i l’article situa les seves peces «entre el sainet i el vodevil». Entre moltes altres, en cita Casa’t, mamà (1933), L’amor vigila (1919), La desgràcia de la sort (1935), La dolça veu (1920) o La taverna dels valents (1934). El teatre també el va mirar com a crític: a La Veu de Catalunya, on va escriure als anys deu i vint, les crítiques les signava Jordi Clar. Llicenciat en dret, es va dedicar al periodisme. En aquells anys va col·laborar també a Catalunya Teatral i, a Sabadell, a Garba i al Diari de Sabadell, que va arribar a dirigir.

L’Enciclopèdia el descriu «especialment interessat a escriure sobre les dones», un interès que va portar a gèneres diversos. Gloses femenines (1914) va néixer d’una sèrie d’articles del Diari de Sabadell, i Les dones que he conegut (1930) és un altre assaig sobre la qüestió femenina. A La Novel·la Nova i La Novel·la d’Ara, dues col·leccions populars que dirigia, hi va publicar novel·letes i narracions en forma de cartes que també giren al voltant de personatges femenins: El diable que portem dins (1924), Cors de dona (1925), Pecat d’amor (1916) o La noia que riu (1926), per exemple. Va ser redactor de Feminal, va fer conferències sobre el feminisme i el 1918 va treure a Un Enemic del Poble un «Manifest a la feminitat». L’article li atribueix també llibres de poemes, com Tu i jo sols… (1925). Va morir a Barcelona el 1935.