Miquel de Palol i Felip

Qui era Miquel de Palol i Felip

Per a Jordi Castellanos, que l’AELC cita, Miquel de Palol i Felip és l’únic escriptor català que «va assumir el decadentisme amb tot el seu abast», i l’Enciclopèdia Catalana hi coincideix quan parla dels dos llibres en prosa que va publicar el 1909: el recull Llegendes d’amor i de tortura i la novel·la Camí de llum són «exponents, potser els millors a Catalunya, de la narrativa decadentista». La novel·la havia anat al concurs d’El Poble Català, que va quedar desert, i l’Enciclopèdia apunta que aparentment el jurat hi va tenir reserves morals; l’AELC explica que la Biblioteca del Poble Català la va publicar igualment. En un fragment que reprodueix l’associació, Castellanos hi veu una prosa que tria la suggestió de l’experiència interior per damunt de la realitat, feta amb els recursos del llenguatge poètic, i l’acosta a la «memòria afectiva» de Théodule Ribot. Del grup de Girona, el mateix crític el considera el poeta més significatiu. El seu primer llibre de versos, Roses (1905), ja era simbolista, i l’Enciclopèdia en recorda l’admiració per Verlaine, Mallarmé i D’Annunzio; sense trencar amb aquella sensibilitat, la seva poesia es va anar decantant cap al to galant i setcentista i cap al classicisme que es conreava al voltant d’El Poble Català. D’aquesta evolució en són mostra Poemes de tarda i els Sonetos galantes (1912), que van sortir només en la traducció castellana d’Albert de Quintana. El teatre va venir després: segons l’Enciclopèdia, peces construïdes sobre esquemes del teatre de saló, com Senyoreta Enigma, que la biografia de l’AELC data el 1919, Enemic Amor (1921) i Petites tragèdies, que va obtenir el premi d’un certamen del Centre de Lectura de Reus.

Havia nascut a Girona el 1885 i, després de començar dret a Barcelona sense acabar la carrera, hi va tornar. L’Enciclopèdia el situa al grup modernista gironí que encapçalava Xavier Montsalvatge, dins el qual feia el paper de poeta bohemi i rebel; amb ell va fundar el 1902 la revista L’Enderroc, i va ser entre els qui van crear els Jocs Florals de Girona. La premsa catalanista va ser una part important de la seva activitat. Va dirigir Catalanitat, nascuda el 1910; va col·laborar a El Poble Català, sobretot mentre feia el servei militar a Barcelona; i a Cuca Fera, La Campana de Gràcia o L’Esquella de la Torratxa hi va donar sovint poemes de to satíric. Els contes per a infants que havia publicat sobretot a Ploma i Llapis es van aplegar el 1983 a Narracions extraordinàries. Durant la República va fer política local amb Acció Catalana, va ser regidor de Girona i va formar part del Comitè de Teatre de la Generalitat. La biografia de l’AELC diu que el 1939 li van saquejar la casa i que sembla que s’hi va perdre part de l’obra. A la postguerra va tornar a la poesia, amb versos de desengany que no va publicar, i de les memòries només va acabar la primera part, Girona i jo, que no va sortir fins al 1972. Havia mort a Girona el 1965.