Xesca Ensenyat
Narradora de Pollença, morta el 2009. Després d'un primer poemari, Ciutat de l'horabaixa (1968), va publicar llibres de narrativa i va crear Bellpuix, un lloc imaginari inspirat en Pollença que surt a Villa Coppola, premi Ciutat de Palma del 1984, i a Quan venia l'esquadra, premi Ramon Muntaner. Babalusa, la medusa, publicada per capítols al seu bloc, va sortir en llibre el 2021.
Llibres de Xesca Ensenyat
Altres
- Quaranta anys no són res
Quaranta anys no són res
Narrativa breu
- Uns cabells mortalment obscurs
Uns cabells mortalment obscurs
Memòries i dietaris
Novel·la
- Babalusa, la medusa
Babalusa, la medusa
Poesia
- Ciutat de l'horabaixa
Ciutat de l'horabaixa
Qui era Xesca Ensenyat
Xesca Ensenyat va inventar Bellpuix, un lloc de ficció inspirat en Pollença que la biografia de l’AELC considera «l’espai fictici més representatiu del seu univers literari» i que Joan-Lluís Lluís va recollir al Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans. El va presentar a Villa Coppola, la segona novel·la, premi Ciutat de Palma de novel·la del 1984, i el va fer tornar en altres obres; una és Quan venia l’esquadra (1994), premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, que el 2015 es va portar a escena com a monòleg.
Havia debutat amb un poemari, Ciutat de l’horabaixa (1968), amb pròleg de Josep M. Llompart. L’Enciclopèdia Catalana diu que tota l’obra que va publicar després és «exclusivament narrativa»; la biografia de l’AELC també diu que els llibres posteriors van girar cap a la narrativa, però afegeix que va continuar escrivint poesia, sobretot al seu bloc, L’hidroavió apagafocs, i en revistes. La primera novel·la, del 1976, va ser L’amagatall de guipur, premi Ciutat de Manacor, i el relat Uns cabells mortalment obscurs va guanyar el premi Miquel Duran de narrativa curta. Dels anys noranta, que la biografia anomena la seva «etapa daurada», són Canvi de perruqueria i altres misèries (1995), Una moda fresqueta (1991), Quaranta anys no són res (1997), que va signar amb el pseudònim de Loleta Flors, i Massa vi per a un sol calze (1994), premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa. Plexiglàs, finalista del premi Josep Pla, no es va arribar a publicar.
Després de la seva mort, el seu fill Marc Cerdó en va editar dues obres: Una altra vida (2012) i Babalusa, la medusa (2021). Aquesta darrera novel·la havia anat sortint per capítols al bloc, i segons la biografia la creació del bloc la va convertir en pionera de la literatura digital. Al marge dels llibres, el 1979 va fundar i presidir la delegació de Pollença de l’Obra Cultural Balear, i va impulsar El Gall. L’Enciclopèdia diu que va fundar i dirigir la publicació mensual L’Espira entre el 1987 i el 1988. Va escriure articles d’opinió a El País i a l’Última Hora, va pronunciar els pregons de les festes d’Alcúdia (1994) i de Pollença (1987), va prologar l’antologia Al cel sia! Poeta Maria Antònia Salvà (1981) i el 2002 va ser vocal de l’AELC per les Illes. Era de Pollença —la biografia de l’AELC la fa néixer al Port— i va morir el 14 de maig de 2009.





