Josep Maria Llompart

Qui era Josep Maria Llompart

El castellà va ser la primera llengua de Josep Maria Llompart. La biografia de l’AELC ho explica pel clima militar que es respirava a casa i per la mare, que era castellanoparlant. El català li va arribar el 1930, quan la família va tornar a Palma després de quatre anys a Galícia, on havien destinat el pare, coronel d’infanteria, i amb les Rondaies mallorquines que el pare li llegia. Els primers poemes en català els va escriure a l’època en què es va llicenciar en dret, el 1947, i el 1951 Sanchis Guarner en va incloure quatre a l’antologia Els poetes insulars de postguerra.

L’AELC qualifica la seva poesia «de gran intensitat i qualitat» i la fa girar entorn de tres eixos, «l’Amor, la Mort i la Pàtria». Després de Poemes de Mondragó (1961), la mateixa font situa als anys setanta i vuitanta la seva «màxima fecunditat literària»: Mandràgola (1980) va obtenir el Premio Nacional de la Crítica i el de la Crítica Serra d’Or, i La capella dels Dolors i altres poemes (1981), la Lletra d’Or, i abans havien sortit La Terra d’Argensa (1972), Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974) i Urbanitat i cortesia (1979). L’Obra poètica del 1983 aplegava tots els seus poemaris fins aleshores, i encara van venir Jerusalem (1990) i Spiritual (1992). Com a traductor, es va centrar en la poesia gallega i portuguesa: Quinze poetes gallecs (1976), Poesia galaico-portuguesa (1984) o Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna (1988). Com a crític, La literatura moderna a les Balears (1964) va ser, per a l’associació, el primer manual de literatura contemporània de les Illes, cosa que en va fer durant anys una obra de consulta; els dos volums de Retòrica i poètica van rebre el premi d’assaig literari de la Generalitat.

L’AELC el presenta com un impulsor de tota mena d’activitats en defensa del català a Mallorca, i considera que aquest paper públic ha deixat a vegades en segon terme la seva obra poètica. Va presidir l’Obra Cultural Balear (1978-1986) i l’AELC (1983-1987), i el 1990 va passar a presidir la Federació Llull d’Entitats Culturals dels Països Catalans, i el 1985 va entrar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1982 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi. Va ensenyar literatura i cultura catalanes a Palma, a la delegació de la Universitat de Barcelona (1969-1972) i a la Universitat de les Illes Balears (1987-1991). El 1956 va entrar a la Jefatura de Obras Públicas de Baleares, on, segons la biografia, la feina li deixava «els capvespres lliures» per a la literatura; fins al 1961 va col·laborar amb Camilo José Cela a Papeles de Son Armadans, i aquell any va entrar com a assessor literari a l’Editorial Moll. Va morir el 28 de gener de 1993, quan feia des del 1992 que les institucions culturals mallorquines, a iniciativa de l’Obra Cultural Balear, li retien homenatge. Poc després es va publicar Vocabulari privat (1993), el llibre de memòries que va escriure amb Antònia Vicens; el 1996 es van aplegar els articles sobre autors illencs que havia publicat a l’Última Hora, a la pàgina «Els Nostres Escriptors», i el 1998, els articles literaris d’El llac i la flama.