Tirant lo Blanc

Argument

Al capítol 29, Tirant explica d’on li ve el nom, en unes paraules que reprodueix la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC): el pare era senyor de «la marca de Tirània» i la mare, filla del duc de Bretanya, «ha nom Blanca». El colofó de 1490, que Víctor Labrado transcriu a lletrA, l’acomiada com a «príncep e cèsar de l’Imperi Grec de Contestinoble». Aquest resum segueix la GEC i el text de Martí de Riquer que publiquen lletrA i el Teatre Nacional de Catalunya, en els materials de la seva versió teatral del 2015.

El títol de Cèsar li dura fins a una nit a Andrinòpolis. Segons Riquer, passejant vora el riu agafa fred, i una pulmonia se l’endú poc després; té temps de testar i de dictar un adeu per a la Carmesina. L’emperador es mor mentre la seva filla plora el cos de Tirant, i ella, que encara es confessa davant de tothom i fa testament, expira estirada entre tots dos. L’emperadriu hereta el tron i es casa tot seguit amb el seu amant, el jove Hipòlit, que fa enterrar els enamorats a la Bretanya. L’imperi, en pau, passarà a un fill d’Hipòlit i d’una princesa anglesa.

Abans, a Anglaterra, on Tirant ha anat per un casament reial, l’armen cavaller i no perd mai, gràcies a una virtut ben física que Martorell, remarca Riquer, li atribueix: «retenir millor l’alè que no pas els altres». A Rodes, assetjada, salva els cavallers de Sant Joan amb estratagemes. Després el reclama l’emperador grec contra els turcs, i allà, segons la GEC, guanya no només pel coratge sinó per «la seva capacitat en l’organització i conducció dels exèrcits».

A la cort neix l’amor amb la Carmesina, que té catorze anys quan comencen (Riquer). La Plaerdemavida, donzella de la princesa, ajuda Tirant; la Viuda Reposada, que també n’està enamorada, li fa creure, quan ja s’han casat en secret, que la Carmesina té un jardiner negre per amant. Abans que la mentida s’aclareixi, una tempesta empeny la galera de Tirant, amb la Plaerdemavida, fins a Tunis.

L’Àfrica el rep com a presoner i el torna com a cap d’un exèrcit propi: Riquer hi compta milers de batejats, i la GEC, un Magrib convertit al cristianisme. La Plaerdemavida s’hi casa i esdevé reina de Fes i de Bogia; la Carmesina passa aquells anys reclosa en un convent. A la tornada, amb els reis africans d’aliats, li aporta naus Felip de França, ja rei de Sicília, l’infant a qui havia tapat els defectes mentre festejava la infanta Ricomana, camí de Rodes. Els turcs són derrotats, comença la reconquesta i, en una escapada a Constantinoble, Tirant consuma el matrimoni i en surt Cèsar i hereu.

Temes

• Un heroi de mesura humana. Riquer diu que Tirant respon a una «mesura humana»: les convalescències llargues, els metges i les ferides greus hi són sovint, i la mort li arriba al llit. És el que va saber veure Cervantes quan va escriure que en aquest llibre els cavallers «mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte», una frase que també cita Labrado.
• La guerra com a enginy. Riquer hi llegeix la idea que en la guerra «val més l’enginy que no pas la força». La GEC, per la seva banda, posa l’accent en el detall amb què es descriuen ginys, maniobres i tàctiques de terra i de mar, que fan de la novel·la «un preciós document de l’època».
• Amor, retòrica i desig. Sota el llenguatge «engolat i retòric» dels enamorats, Riquer hi troba una passió de joves i una «pugna» entre la princesa, que tem el deshonor, i Tirant, que amb l’ajuda de la Plaerdemavida hi busca «la possessió completa». Martorell, afegeix, en parla de vegades amb metàfores militars. La GEC hi remarca detalls «alhora cortesans i sensuals».
• Ironia i humor. Segons la GEC, Martorell tracta el seu heroi «de vegades amb notòria ironia, fins a fer-lo morir per excés d’ardor», cap a un final en què, diu, «la força de l’humor impedeix que s’imposi a la tragèdia». Riquer, que és qui explica la pulmonia, també compta la ironia i l’humorisme entre el que Cervantes va admirar del llibre.
• Constantinoble. La ciutat havia caigut en mans dels turcs el 1453, i Labrado hi veu la resposta a la gran urgència de l’Europa cristiana del temps de Martorell: «salvar Constantinoble i aturar l’expansió turca». Riquer hi afegeix el contrast de les darreres planes, on Galba pinta un imperi pròsper i en pau quan Europa encara en plorava la pèrdua.

Per treballar-la a classe

• Qui l’acaba. Labrado confronta la dedicatòria, on Martorell es fa responsable únic del llibre, amb el colofó, que dona a Galba «la quarta part, que és la fi del llibre», i observa que el Tirant no s’estructura en quatre parts. La GEC diu que aquesta afirmació del colofó es tendeix a llegir de manera restrictiva i situa la revisió més a fons de Galba cap a la segona part. Riquer atribueix a Galba els planys de la Carmesina, molt a la vora de la faula d’Hero i Leandre de Rois de Corella. Es poden comparar les tres lectures.
• Novel·la cavalleresca o llibre de cavalleries. És la distinció de Riquer, que Labrado recull: la novel·la cavalleresca passa en terres conegudes, en un temps pròxim, i els seus herois, per forts que siguin, no surten de la mesura humana. Les excepcions que totes dues fonts hi assenyalen, com l’episodi d’Espèrcius i el drac, permeten discutir-la.
• Persones reals darrere els noms. Riquer explica que molts personatges duen noms de gent de l’època, de vegades amb intenció política: els «dolents» cristians d’Orient porten els noms de nobles partidaris dels Anjou. Tant ell com la GEC relacionen Tirant amb Roger de Flor i amb Joan Hunyadi, el guerrer hongarès que havia rebut l’apel·latiu de blanc.