Agustí Esclasans

Qui era Agustí Esclasans

Des dels anys vint, Agustí Esclasans i Folch es va guanyar la vida sobretot com a periodista, i especialment com a crític literari, amb Eugeni d’Ors i Josep M. López-Picó com a influències. La Revista el va tenir de col·laborador des del 1921, i des del 1929 va fer de crític literari a El Matí; va escriure també a La Humanitat, La Nau, Mirador, D’Ací i d’Allà, La Campana de Gràcia o la Revista de Catalunya, entre altres. Part d’aquesta crítica es va recollir a Novíssims articles inèdits (1927), Nous articles inèdits (1926) i Articles inèdits (1925). Autodidacte, també va treballar de mestre, corrector editorial, bibliotecari o empleat de banca. Les seves memòries, La meva vida (1952 i 1957, en dos volums), són segons la descripció de l’autor que recull l’Enciclopèdia Catalana «un panorama de l’existència de Barcelona, a través dels meus propis anys», i l’article hi afegeix que són també «un homenatge a la vida literària catalana».

Com a poeta, l’Enciclopèdia el situa en el noucentisme i el defineix «prolix», d’actitud intel·lectualista i «antimaragalliana». La seva poesia descansa en un ideari que ell mateix va batejar com a Teoria ritmològica sistemàtica, deutor, segons l’article, de Maurice Blondel i Henri Bergson. El primer títol va ser el Primer llibre de ritmes (1931), i fins al 1939 en van venir uns quants més, amb numeració correlativa, entre els quals els 100 sonets intel·lectuals, els 50 sonets espirituals i set llibres d’Odes; l’Enciclopèdia els caracteritza per «l’obsessió metafísica i els excessos retòrics». Sovint agrupava els llibres sota el títol de Sistema, i en va publicar reculls el 1932 i el 1934, on l’article hi veu sovint la influència del Glosari d’Ors. Va reprendre la publicació el 1946, amb proses com Urània o la música de les estrelles (1946), i més endavant també la poesia: l’Enciclopèdia considera que la seva obra principal, «per la vastitud i ambició», són els quinze volums del Poema de Catalunya (1950-57), i va continuar la Biblioteca Ritmològica. En prosa té també narracions, Històries de la carn i de la sang (1928), i una novel·la, Víctor o la rosa dels vents (1931), on assaja el monòleg interior a partir de James Joyce. Va escriure teatre, com Capitel·lo (1934), i assaig: La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer (1937), premi Joan Maragall el 1936, i els quatre volums de La filosofia de Ramon Llull (1953-56). Va morir a Barcelona el 1967.