Sebastià Sorribas

Qui era Sebastià Sorribas

«Hauria deixat d’escriure si El zoo d’en Pitus no hagués guanyat el Folch i Torres», va dir Sebastià Sorribas, segons recull la biografia que li dedica l’AELC. La novel·la va néixer d’un consell de Paco Candel, a qui la mateixa font presenta com a expert i amic: dels dos contes amb què Sorribas havia guanyat el concurs de Motor Ibérica, l’empresa on treballava, Candel va preferir l’infantil, i el va animar a escriure per a nens i a provar sort al Folch i Torres, que va guanyar el 1965. Publicat el 1966, el llibre va obrir la col·lecció dels Grumets de La Galera, i l’Enciclopèdia Catalana en remarca «un èxit extraordinari»: al començament del segle XXI ja passava de les trenta edicions, i el 2000 Mireia Ros en va fer una versió per a la televisió. El pòrtic de l’AELC diu que s’ha traduït al francès, al gallec i al basc, entre altres llengües. El 2006, quan el llibre complia quaranta anys, se li va fer un homenatge, i aquell mateix any va rebre la Creu de Sant Jordi.

Els premis van continuar. Segons el pòrtic, Els astronautes del «Mussol» (1972) va guanyar el del CCEI el 1973, i La cinquena gràcia de Collpelat (1983) li va valer el de la Generalitat aquell mateix any i el Crítica Serra d’Or el 1984. Entre la resta de novel·les per a infants i joves hi ha les dues del 1969, Viatge al país dels lacets i Festival al barri d’en Pitus, En Peret de Barcelona i la Mercè de Collpelat (1985), La vall del paradís i La Marina a Vilafruns (1987). Del conjunt, l’Enciclopèdia en subratlla «els valors ètics» i el lligam entre infants i adults, en històries que van de l’aventura realista a la històrica o la ciència-ficció. També va escriure llibres il·lustrats per acostar la història de Catalunya als joves, dins la col·lecció Visions d’història de Catalunya, de Barcanova, amb títols com Els almogàvers, L’Onze de Setembre, La Renaixença o Francesc Macià i la Generalitat republicana, i l’AELC diu que la col·lecció li va valer un altre Crítica Serra d’Or. El primer llibre per a adults, segons l’Enciclopèdia, va ser Amb X de Xino (2007), tres relats policíacs situats en el barri xino de la postguerra, i el 2008, ja pòstum, en va sortir Barri Xino. Una crònica de postguerra.

Havia nascut el 1928 en aquell barri, l’antic districte cinquè de Barcelona, però bona part de la infantesa la va viure a Sallent, d’on era la família del pare, que hi portava la fleca i el cinema; hi va fer la primària a l’escola que hi tenia la Generalitat republicana. Acabada la guerra, la família va tornar al barri xino. La biografia de l’AELC atribueix a tots dos ambients un pes en els personatges i els escenaris dels seus llibres. Als anys seixanta, després d’una feina en un banc, va entrar a Motor Ibérica, una empresa del Poblenou, i va fer de monitor d’infants i joves en barris com Can Tunis o el Polvorí. Ja casat i pare de tres fills, va començar història a la Universitat de Barcelona el 1969 i s’hi va llicenciar el 1974, en uns anys en què treballava per a l’editorial Laia. Del 1978 va fer tres cursos de mestre en una escola privada, i ho va deixar perquè la feina no li deixava temps per escriure; el 1981 va passar a dirigir les publicacions de Rosa Sensat. Va morir a Barcelona el 2007.