Joan Triadú

Qui era Joan Triadú

Joan Triadú va néixer a Ribes de Freser el 30 de juliol de 1921, en una família obrera. Amb setze anys ja podia ensenyar català amb títol, i el 1938, en plena guerra, la Generalitat el va destinar com a mestre a una escola de Granollers. Acabada la guerra es va llicenciar en filologia clàssica (1942). Va ser a les aules de la Universitat de Barcelona on va començar la militància catalanista i antifranquista, al costat de condeixebles com Josep Palau i Fabre o Frederic-Pau Verrié: es tractava de defensar la llengua i la cultura que la dictadura havia prohibit.

Una llarga convalescència el va portar a Cantonigròs, i allà, el 1944, va crear amb Jordi Parcerisas, sota l’empara de la parròquia, el concurs de poesia que durant anys va ser un punt de trobada de la cultura catalana de postguerra i el primer reconeixement de molts escriptors joves. Va participar en la fundació d’Ariel, revista clandestina, el 1946, i més tard en la de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. De Liverpool, on va ser lector de català entre el 1948 i el 1950, en va treure el contacte amb exiliats com Josep Trueta. Tornat a Barcelona, les classes de literatura que donava a casa van ser el punt de partida de la seva feina en la formació dels primers professors de català, als anys cinquanta.

L’Enciclopèdia el considera «un capdavanter de la resistència cultural antifranquista». La Junta Assessora per als Estudis de Català, que atorgava títols de català, va néixer el 1961 amb el seu impuls; des d’Òmnium Cultural, on va ser secretari, va participar en la creació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i del premi Sant Jordi de novel·la, i per haver donat suport als Jocs Florals de Ginebra del 1972 les autoritats espanyoles el van multar. El 1963 va fundar l’escola Thau, una de les poques on a ple franquisme es feia la classe en català, i el 1975 el Consell Català d’Ensenyament. Va ser el primer president de la Societat Catalana de Pedagogia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1979.

Com a crític, va escriure a Ariel, a Serra d’Or i a l’Avui. L’Antologia de la poesia catalana, 1900-1950 (1951), de la qual la censura va fer retirar, quan ja era impresa, poemes de Gassol i d’Esclasans, va aixecar polèmica; l’Enciclopèdia hi remarca que «exalça la figura de Carles Riba per damunt de Carner», i veu en tota la seva crítica una influència profunda de Riba. L’AELC diu que les antologies el van convertir en un creador de tendències, i considera essencials La novel·la catalana de postguerra i La poesia catalana de postguerra per estudiar tots dos gèneres. Va escriure també poesia (Endimió), va traduir Shakespeare i Píndar i va deixar dos llibres de memòries, Dies de memòria 1938-1940 i Memòries d’un segle d’or (2008). Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1982 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1992, i va morir el 30 de setembre de 2010, a Barcelona.