Moisès Broggi

Qui era Moisès Broggi

Memòries d’un cirurgià (2001), el primer dels dos volums de memòries de Moisès Broggi, va guanyar el premi Crítica Serra d’Or de biografies i memòries del 2002, segons el palmarès d’aquests premis que reprodueix l’Enciclopèdia Catalana. El segon volum, Anys de plenitud, és del 2005. Del 2011 són Reflexions d’un vell centenari i Sobre el camí de la vida: converses amb el meu nét Carles Brasó, i del 2012, l’any de la seva mort, La necessitat de ser útil. Converses sobre el sentit de la vida, amb Teresa Pous i Mas. Broggi era cirurgià: després de llicenciar-se a la Universitat de Barcelona el 1931, es va formar en cirurgia amb Joaquim Trias, i l’Enciclopèdia el compta entre els metges que als anys trenta van fer arribar a Catalunya tècniques mèdiques noves. L’article esmenta també el servei d’urgències obert les vint-i-quatre hores que va posar en marxa a l’Hospital Clínic, i que dona com el primer de l’Estat espanyol, i, durant la Guerra Civil, quan era metge de les Brigades Internacionals, els quiròfans mòbils, dels quals va ser «el principal impulsor».

Durant el franquisme, un Tribunal Sumaríssim va jutjar Broggi i el va inhabilitar per al servei públic, però va continuar atenent malalts, i no es va retirar fins entrada la dècada dels vuitanta. Segons l’Enciclopèdia, «no fou fins acabada la dictadura que la seva aportació fou valorada». La Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, que l’havia acollit com a membre el 1966, el va fer president el 1980; després van arribar la Creu de Sant Jordi (1981), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al Mèrit Científic (1993) i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat a la trajectòria professional i la Medalla d’Or de la mateixa institució, totes dues el 2008. El 1982 havia estat un dels fundadors de l’Associació Mèdica contra la Guerra Nuclear, guardonada el 1985 amb el Nobel de la Pau. El 2010 el nou hospital de Sant Joan Despí va prendre el seu nom, i aquell mateix any li van donar el premi Amics de la gent gran. Segons l’Enciclopèdia, va defensar en públic el catalanisme i el republicanisme, sobretot al segle XXI. El 2009 va entrar a Reagrupament; el 2011 va ocupar l’últim lloc de la llista de la coalició Unitat per Barcelona i va encapçalar per Barcelona la candidatura al Senat d’ERC, Reagrupament i Catalunya Sí, i el 2012 va fer públic el seu suport a l’Assemblea Nacional Catalana. Va morir a Barcelona el 31 de desembre de 2012.