Dues carreres en una. Als anys cinquanta i seixanta va ser novel·lista del realisme, i l'Enciclopèdia Catalana té Combat de nit per la més celebrada de les seves novel·les; després va passar dècades recorrent territoris a peu i explicant-los. Va ser un dels fundadors d'Els Setze Jutges, va escriure la lletra del Cant del Barça i va tenir columna diària a l'Avui més de vint anys.
La novel·la del 1959, que l'Enciclopèdia Catalana considera la més celebrada de les seves. Camioners que el llibre no anomena mai i que coneixem des de dins, sentint-los pensar. El realisme dels cinquanta, sense escenografia.
Del 2002, ja dins la segona vida d'Espinàs. Camina, mira i apunta, i de les escenes i les converses en surt un retrat de Galícia que no s'assembla al d'una guia. Bona porta d'entrada a tota la sèrie.
El gandul
L'últim replà
La collita del diable
Ciutats de Catalunya
Pi de la Serra
A la vora de l'Avui
Això també és Barcelona
Alguns carrers antics de Barcelona
Barcelona, la casa de la ciutat
Catalunya: imatges del temps
Diccionari català de falses etimologies
El diari
El llibre de la Diada
El nom de les estacions de metro
Festa Major
Geografia de Catalunya
Identitats
Imatges comarcals
Imatges de Catalunya i Balears
Josep M. de Sagarra
La gent tal com és
Petit observatori
Quinze anys de cafès de Barcelona
Visions de Cadaqués
Vuit segles de carrers a Barcelona
A peu pel Comtat i la Marina
A peu per la Llitera
A peu per la Segarra
Viatge al Pirineu de Lleida
Els joves i els altres
Guia de ciutadans anònims
Varietés
Vestir-se per morir
Els germans petits de tothom
És perillós fer-se esperar
Josep Maria Espinàs i Massip va néixer a Barcelona el 7 de març del 1927. Va estudiar als Escolapis i el 1945 va entrar a la Facultat de Dret; ell mateix explicava que va ser a la universitat, amb la repressió al davant, que se li van acabar de decidir les idees polítiques i literàries. S’hi va llicenciar el 1949. Aquell mateix any un article seu guanyava el premi Guimerà. Va morir a Barcelona el 5 de febrer del 2023, als noranta-cinc anys.
La primera vida d’Espinàs és la de novel·lista, i va ser curta i intensa: ell mateix va explicar que durant cinc anys feia dues novel·les cada sis mesos. Com ganivets o flames (1954) va guanyar el Joanot Martorell, i van seguir Dotze bumerangs, El gandul (1955), Tots som iguals (1956), L’home de la guitarra i Vestir-se per morir. lletrA el situa entre els primers que van portar el neorealisme a la narrativa catalana. Combat de nit (1959) és el punt alt d’aquella etapa: uns camioners que al llibre no arriben a tenir nom, que reconeixem per com els descriu, i dels quals ho sabem tot perquè els sentim pensar mentre van per la carretera. Encara arribarien L’últim replà, premi Sant Jordi el 1961, i La collita del diable (1968).
Enmig hi ha una feina que va acabar decidint l’altra. El 1960 va ser un dels fundadors d’Els Setze Jutges, el grup que va engegar la Nova Cançó, i va enregistrar discos amb cançons pròpies i versions de Georges Brassens, entre els quals Espinàs canta Brassens (1962). El 1974 va escriure la lletra del Cant del Barça, amb música de Manuel Valls. Ell mateix apuntava que deixar les novel·les hi devia tenir a veure —la Nova Cançó se’l va endur— i que, de tota manera, ja tocava que vingués una altra generació.
El que va venir després va durar molt més. Des del 1957 publicava llibres de viatges, i amb els anys la fórmula es va depurar fins a quedar en una de sola: anar-hi a peu. Terra Alta, la Llitera, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén, Comtat i Marina, Castella, Biscaia, Extremadura, Galícia el 2002, Andalusia, la Costa da Morte, Mallorca, Múrcia. Sempre comarques i gent que no solen sortir als llibres, i un retrat fet a base d’escenes soltes i de converses més que no pas de dades. En paral·lel va ser columnista diari de l’Avui des de la fundació del diari el 1976 fins al gener del 1999, amb «A la vora de…», i després va passar a El Periódico amb «Petit observatori». El 1985 havia cofundat amb Isabel Martí l’editorial La Campana, on va acabar publicant tots els seus llibres. Va rebre el Premi Nacional de Cultura el 1995 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2002.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1910 i el 1929.
