Joan Teixidor

Qui era Joan Teixidor

Fluvià (1989) va ser l’últim llibre de poemes de Joan Teixidor i, segons l’AELC, va arribar després de molts anys de silenci poètic. L’Enciclopèdia Catalana hi veu «un cicle de poemes autobiogràfics», i l’AELC, una mena de testament poètic. Va guanyar el premi Ciutat de Barcelona i, segons l’AELC, també el Cavall Verd-Josep M. Llompart. Teixidor s’havia estrenat molt jove, amb un primer llibre d’inspiració avantguardista, i als anys trenta hi havia afegit Joc partit (1935) i L’aventura fràgil (1937), on les dues fonts troben ressons del postsimbolisme i de l’avantguarda; l’Enciclopèdia hi suma la influència de la generació castellana del 27. Després de la guerra no va tornar a publicar poesia fins al 1948, amb Camí dels dies. El príncep (1954) parteix, segons totes dues fonts, de la mort d’un fill. L’Enciclopèdia atribueix a aquests dos llibres un paper en el gir de la lírica catalana dels anys de la postguerra cap al realisme. Més tard van venir Per aquest misteri (1962), de tema religiós, i Una veu et crida (1969), on Edicions 62 va reunir la seva obra poètica completa i que, segons l’Enciclopèdia, contenia el «poemari inèdit “Quan tot es trenca”, premiat amb la Lletra d’Or 1970».

També va fer crítica, literària i artística. El 1934 ja havia dedicat un estudi a Joan Salvat-Papasseit, i el 1936 va preparar una Antologia general de la poesia catalana amb Martí de Riquer i Miquel i Vergés. Va ser un dels fundadors de les revistes Mirador i Quaderns de Poesia, on escrivia, igual que a La Publicitat. Dels seus llibres de crítica, l’Enciclopèdia en cita Cinc poetes (1969) i Entre les lletres i les arts (1957), un volum on, segons l’AELC, la crítica es barreja amb textos més íntims. Com a crític d’art va publicar, entre altres, Miró: escultures (1973), Eudald Serra (1978) i la monografia Antoni Tàpies (1964). Va presidir la Fundació Joan Miró del 1975 al 1981, i va rebre la Medalla d’Or al mèrit artístic de Barcelona. Formava part del grup que, acabada la guerra, va posar en marxa la revista i l’editorial Destino —l’AELC situa la fundació de l’editorial, amb Josep Vergés, el 1942—, i hi publicava sovint; la mateixa associació diu que des d’allà va editar l’obra de Josep Pla. La seva prosa, que l’Enciclopèdia considera «un model de sensibilitat, precisió i rigor», també va donar llibres de viatge, com Viatge a Orient (1969), i tres dietaris: Apunts encara (1986), Tot apuntat 1965-1975 (1980) i Més apunts (1990). Llicenciat en lletres a Barcelona, va ser amic de Joan Vinyoli, de Carles Riba i de Salvador Espriu.