Ambrosi Carrion

Qui era Ambrosi Carrion

Periandre (1913) i Clitemnestra (1916), dues tragèdies d’Ambrosi Carrion, es van publicar en català, però a l’escenari es van fer en castellà perquè ho van exigir les empreses. Abans hi havia hagut Tribut al mar, la primera tragèdia que va estrenar, el 1911, i obres com El fill de Crist (1912) o Epitalami (1912), que el 1936 es va adaptar com a òpera. L’Enciclopèdia Catalana hi veu primer la influència de D’Annunzio i de Hauptmann i després una evolució cap a la sobrietat, «d’arrel hel·lènica». Amb peces com L’hereu Riera (1940) o El mal traginer (1916) es va apropar a la tradició popular, i entre la resta d’obres que la font esmenta hi ha Niobe (1928) i Cap de flames (1918). També va portar a l’escena catalana obres de Musset, Shakespeare, Èsquil i Goldoni.

Carrion va escriure prop d’una seixantena d’obres, però, segons l’Enciclopèdia, només en va publicar vint-i-tres i en va estrenar trenta-quatre: La dama de Reus, del 1949, va esperar fins al 1989 per sortir en llibre i fins al 2008 per arribar a l’escenari. Doctor en filosofia i lletres, va ser professor a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, va fundar El Teatre Català i va presidir l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona; el 1933 era secretari dels Estudis Universitaris per a obrers. Va dirigir el Teatre de Guerra de la Generalitat i, exiliat des del 1939, es va instal·lar a París, on va ser president del Casal de Catalunya i va continuar escrivint i estrenant, com Nit d’embruixament (1950). Fora del teatre, és autor de les novel·les Una joventut (1925) i La tragèdia d’un pobre home (1924), del recull Poemes (1930) i d’un poema llarg, El comte l’Arnau (1972).