Jordi Rubió i Balaguer

Qui era Jordi Rubió i Balaguer

La Literatura catalana que Jordi Rubió i Balaguer va escriure en castellà per a la Historia general de las literaturas hispánicas de Guillem Díaz-Plaja, publicada en diverses entregues del 1949 al 1958 i traduïda al català el 1984-86, «pot ser considerada la primera gran història general de les lletres catalanes», segons l’Enciclopèdia Catalana. L’article hi destaca la sistematització de la literatura des dels orígens fins a la fi del segle XVIII i, sobretot, el tractament de la Decadència, amb moltes obres que fins llavors eren desconegudes o no s’havien tingut en compte. Rubió hi arribava amb un mètode propi, que ell mateix va resumir en una anècdota: a un amic que li preguntava per què remenava registres d’arxiu, pròlegs i censures de llibres, li va contestar «Cerco ambients», i quan l’amic li va retreure que allò era història i no literatura, li va donar la raó. L’Enciclopèdia en dedueix que el que volia reconstruir era la vida literària i cultural d’una època, i que per això s’interessava tant pels grans noms com pels textos més humils, per la impremta i el comerç del llibre i pels inventaris de biblioteques que en revelen els lectors. Del positivisme, la línia del seu pare, Antoni Rubió i Lluch, i de Milà i Fontanals, en conservava la base documental, però l’article diu que en superava el «sec objectivisme» quan buscava en els textos la personalitat de qui els havia escrit. Vida española en la época gótica (1943) i De l’Edat mitjana al Renaixement: Figures literàries de Catalunya i València (1948) són anteriors a la Literatura catalana. Va estudiar la crònica de Desclot, que havia estat el tema de la seva tesi, l’humanisme català, la prosa de cancelleria i el primer teatre valencià; va publicar textos d’Anselm Turmeda (1913) i va escriure els estudis de l’edició de les Obres essencials de Ramon Llull (1957-60), recollits després a Ramon Llull i el lul·lisme. Amb Josep M. Madurell va preparar els Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona, 1474-1553. L’Abadia de Montserrat en va editar l’obra completa del 1984 al 2004, en tretze volums i un índex.

L’altra meitat de la seva obra són les biblioteques. A proposta de Prat de la Riba, la Mancomunitat li va encarregar d’organitzar la Biblioteca de Catalunya, que va obrir el 1914 amb ell de director; hi va aplicar la classificació decimal, de la qual va publicar un compendi el 1920, i en paral·lel va crear la xarxa de Biblioteques Populars i l’Escola de Bibliotecàries, on va ensenyar. Començada la guerra, la Generalitat el va fer cap del seu Servei de Biblioteques: va traslladar la Biblioteca de Catalunya a l’edifici de l’antic Hospital de la Santa Creu, i l’Enciclopèdia diu que va contribuir «decisivament» a salvar el patrimoni bibliogràfic del país, i el 1937 va organitzar el Servei de Biblioteques al Front. Acabada la guerra, el van destituir de tots els càrrecs, i va entrar a l’editorial Salvat, on la biografia de l’AELC diu que va dirigir l’Enciclopedia Salvat. Això no el va apartar de la cultura catalana, represa en la clandestinitat: va prendre part en la reconstitució de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual el pòrtic de l’AELC el fa president entre el 1968 i el 1970, i va tornar a fer classes de literatura als Estudis Universitaris Catalans, al principi a casa seva. El 1966 va presidir, al convent dels caputxins de Sarrià, l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants, i el van detenir. Barceloní, net de Joaquim Rubió i Ors, s’havia llicenciat a Barcelona i doctorat a Madrid el 1907, havia estat secretari redactor de l’IEC i, abans de dirigir la Biblioteca, va ser lector a la Universitat d’Hamburg, on va estudiar manuscrits lul·lians i es va iniciar en la filologia romànica alemanya. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes es va concedir per primera vegada el 1969, i va ser per a ell; el 1980 la Generalitat li va donar la seva Medalla d’Or. Va morir a Barcelona el 1982.