Joaquim Riera

Qui era Joaquim Riera

L’Enciclopèdia Catalana diu que a Joaquim Riera el preocupava que la literatura culta arribés a les capes populars, i ho posa al costat d’una obra que va del drama a la faula i de la poesia a la novel·la. Al teatre, a més de peces còmiques breus i de comèdies de costums com Bernat Pescaire (1875), va escriure drames: Caritat, De mort a vida (1879) o Gent de mar (1888). En prosa, Història d’un pagès (1869) és una novel·la històrica, i en va escriure també de costums, com Lo poble de l’Alzinar (1879) o Tomeu Boncor (1881), en què la font veu un «tímid plantejament realista», i reculls de narracions com Escenes de la vida pagesa (1878). En vers va publicar, entre altres, Mel i fel (1877) i un Llibre de sonets (1888), i va fer versions de faules clàssiques, recollides a Faules velles (1920) i abans a Cent faules (1881).

Va ser mestre en gai saber dels Jocs Florals de Barcelona el 1890, en va ser mantenidor en diverses ocasions i els va presidir dues vegades, el 1904 i el 1912. Va escriure també història, assaig i biografia: una història novel·lada del setge de Girona del 1809, biografies de Balmes i d’Aribau, un assaig del 1873 titulat El catolicismo y la república federal i una traducció al castellà del Rob-Roy de Scott.

El 1868 va participar en la creació de La Jove Catalunya, i el 1895 va ser president de la Unió Catalanista; també va presidir l’Associació Catalana d’Excursions Científiques. En política de partit era federal: va ser diputat a Corts i alcalde de Girona, i després va treballar com a funcionari a la Diputació de Barcelona. Va escriure en molts periòdics, sobretot a La Tomasa, Lo Gai Saber, La Renaixença i La Il·lustració Catalana. Havia nascut a Girona el 1848 i va morir a Barcelona el 1924.