Pompeu Crehuet

Qui era Pompeu Crehuet

A l’«alta comèdia», que Pompeu Crehuet havia començat a conrear el 1905 amb Comèdia d’amor, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) hi situa «bona part de la seva extensa producció posterior». Hi ha Flors i violes i La família Rocamora, totes dues del 1909, Cada cosa en el seu lloc (1924), Plou i fa sol (1925) o Bromes i veres, que va guanyar el premi Fastenrath el 1927. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en parla com a teatre burgès i el relaciona amb les obres que li encarregava l’empresari Josep Canals. Segons la GEC, aquestes obres «obtingueren una bona acceptació, però no acompliren les expectatives literàries inicials». La primera obra, La morta (1904), d’influència ibseniana i d’ambient «negre i malaltís», és per a la GEC la més significativa de totes. L’AELC recorda que l’estrena al Teatre Romea va ser un gran èxit de públic i de crítica, i que l’any següent ja es representava en castellà a Madrid. Amb Claror de posta (1905) comparteix el simbolisme de Maeterlinck, que totes dues fonts hi assenyalen. El mestre (1907), amb música d’Enric Morera, va ser la seva incursió en el teatre líric, i no va tenir, segons l’AELC, l’èxit que se n’esperava. Més tard, La Vall de Josafat (1927), d’influència de Pirandello, li va tornar a donar un èxit, i Estàtua de sal (1936) es va publicar sense arribar a representar-se. També va escriure un conte per a infants, Senyor Ruc, mestre d’estudi (1908).

Advocat —es va llicenciar en dret el 1904, l’any de La morta—, Crehuet va fer carrera de funcionari: va entrar a la Mancomunitat de Catalunya com a oficial lletrat i va continuar a la Diputació de Barcelona fins que va morir. Havia nascut a Barcelona el 1881. Va dirigir Revista Catalana i De Tots Colors, i a les seves pàgines, segons la GEC, hi va publicar obres de D’Annunzio i del Hauptmann expressionista. Als anys trenta escrivia a Teatre Català (1932) i a El Nostre Teatre (1934), sovint amb el pseudònim Espill. El 1911 va impulsar, amb altres autors, el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, i l’AELC el compta entre els membres destacats de la Federació Catalana de Teatre Amateur. Políticament, la GEC el situa a prop de la Lliga Regionalista. Després de l’estrena de La segona joventut, a finals del 1931, gairebé no va tornar als escenaris de Barcelona, segons l’AELC. Va morir a Sant Feliu de Guíxols el 1941. El 2020, el seu besnet Marc Crehuet, director i dramaturg, va recuperar La morta.