Bernat Joan

Qui és Bernat Joan

El primer llibre de Bernat Joan, Bilingüisme? Normalització? Dades sobre el conflicte lingüístic a l’illa d’Eivissa, va sortir el 1984, i la biografia de l’AELC el presenta com l’inici d’una sèrie d’estudis i d’assaigs de sociolingüística. Havia estudiat filologia catalana a la Universitat de Barcelona entre el 1977 i el 1982. La biografia diu que a la facultat hi va rebre la influència profunda de Lluís Vicent Aracil, llavors professor de sociolingüística, i que va participar a crear el Seminari de Sociolingüística de Barcelona, el grup on es va iniciar en la recerca. Entre els llibres posteriors d’aquest camp, l’Enciclopèdia Catalana cita Les normalitzacions reeixides (1996), Criptació o llibertat (2000), premi de la Nit de Sant Joan, i Normalitat lingüística i llibertat nacional (2002).

A la premsa ja hi escrivia abans: el primer article, una crítica teatral sobre la versió que Marià Villangómez havia fet de L’assemblea de les dones d’Aristòfanes, va aparèixer al Diario de Ibiza l’11 de setembre de 1979. El pòrtic de l’AELC, documentat amb l’arxiu personal de l’autor, considera que els articles —més de 3.500, repartits en una vintena de mitjans— i un diari personal que llavors arribava a les 11.000 pàgines són la part principal de la seva escriptura, i que la ficció, l’assaig i el teatre hi tenen menys pes. Hi afegeix que «Tant li escau la literatura terapèutica, com la reflexiva, com la divulgadora d’idees i d’actituds».

Segons la biografia, es va dedicar de manera regular a la literatura de creació a partir dels anys noranta, i la primera novel·la, Ball de voltors, és del 1991. L’Enciclopèdia hi suma Espectral (1996) i Adrenalina tòxica (2005), i uns quants reculls de narracions per a joves, dos dels quals van guanyar el premi Ciutat d’Eivissa: Deu variacions sobre la Caputxeta (1999) i El drac vermell (1993). En teatre, on el pòrtic li compta una dotzena de peces, la majoria representades, hi ha títols com Antropofàgia (2005), Fàtima a Teheran (1998), Lisistrata (1997) o l’obra infantil Es gegant des Vedrà (1993). El premi Baladre el va rebre per Veure i viure (notes d’aeroport i de carretera) (1999), i entre els seus assaigs hi ha Marià Villangómez, des de l’illa (2003).

Des del 1982 va ser professor a l’Institut Sa Blanca Dona d’Eivissa, on el 1983 va guanyar la càtedra i que va dirigir entre el 1984 i el 1987. Va ser un dels fundadors del Moviment de Defensa de la Terra a Eivissa (1984) i de la Plataforma per la Llengua (1994). A ERC s’hi va vincular a començament dels anys noranta, i segons l’Enciclopèdia en va presidir la secció de les Balears entre el 1996 i el 2000; amb aquest partit va ser eurodiputat del 2004 al 2007, i entre el setembre del 2007 i el novembre del 2010 va ocupar la direcció general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. La mateixa font diu que va deixar ERC el novembre del 2011. Va néixer a Eivissa el 22 de febrer de 1960, en una família pagesa.