Cecília A. Màntua

Qui era Cecília A. Màntua

La feina de Cecília A. Màntua, el nom amb què es va fer conèixer Cecília Alonso i Bozzo, la resumeix Mercè Ibarz en una enumeració: «premsa, cine, publicitat, ràdio i teatre». Filla del dramaturg Gastó Alonso i Manaut i de l’actriu Joana Bozzo, va escriure crítica i articles a revistes de cinema com Films Selectos o Cinegramas, i a El Día Gráfico signava Travelling. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) explica que va entrar a la RKO com a redactora literària, i l’Enciclopèdia Catalana, que als anys cinquanta treballava al departament de publicitat de la Paramount alhora que escrivia guions per a Ràdio Barcelona. Sinfonía del hogar, que Ignasi F. Iquino va portar al cinema el 1947, és una novel·la seva segons l’Enciclopèdia i un guió seu segons l’AELC. En castellà va escriure també novel·les sentimentals, i l’AELC recorda que va fer lletres per als espectacles musicals del Paral·lel.

És al teatre on, segons l’AELC, va tenir els millors èxits. Ha passat una oreneta (1936), dirigida per Adrià Gual, va ser el primer, i La Pepa maca, estrenada el 1954, el més gran: l’AELC en compta un miler de representacions, i l’obra va tenir després una versió en novel·la (1960) i una lletra de sardana. La majoria de les seves peces s’estrenaven al radioteatre de Ràdio Barcelona i d’allà passaven als teatres barcelonins i a les sales d’aficionats. Núria Santamaria hi insisteix: la vida d’aquelles comèdies «depenia en gran mesura dels grups d’aficionats», sovint de centres parroquials. L’Enciclopèdia acosta aquest teatre, de línia sentimental i folklòrica, al «costumisme sainetesc del Vuit-cents», i hi veu una alternança de melodrama i «comicitat fàcil». Jordi Carbonell, a Serra d’Or el 1959, retreia a La Pepa maca el sentimentalisme, però reconeixia a l’autora que, gràcies a la seva popularitat, acostumava el públic «a veure amb plaer teatre en català». Entre les obres que van venir després hi ha La cançó de la florista, La cinglera de la mort i Princesa de Barcelona (1959), que també va donar títol a una sardana. Segons l’AELC, les obres que va estrenar després de la guerra van ser en castellà fins als anys cinquanta.