Josep Maria Capdevila i Balanzó

Qui era Josep Maria Capdevila i Balanzó

Les cent millors poesies de la llengua catalana, l’antologia que Josep Maria Capdevila i Balanzó va publicar el 1926 i que es va reeditar el 1931, estava, segons l’Enciclopèdia Catalana, «concebuda amb criteris estètics». La crítica de poesia va ser el terreny on va destacar aviat: el 1925 havia reunit a Poetes i crítics articles sobre Alcover, Sagarra, Costa i Llobera, Carner, Maragall o Verdaguer, entre altres poetes, i sobre els crítics De Sanctis i Joubert. L’article li atribueix un estil «elegant i diàfan» i diu que tenia molta cura de l’estil i de conèixer la tradició literària catalana. Altres reculls d’articles seus són Del retorn a casa (1971), amb textos apareguts a Presència, Lluc, Gorg, Canigó o Serra d’Or i en altres publicacions eclesiàstiques, i Estudis i lectures (1965), on hi ha els que havia dedicat a autors catalans als anys trenta. Amics i terra amiga (1932) aplega reflexions sobre la pintura i el paisatge de Catalunya, i el 1992 es va publicar pòstumament Els principis de la civilització i altres escrits.

Llicenciat en dret, Capdevila va entrar el 1916 al Seminari de Filosofia d’Eugeni d’Ors, i d’Ors el va introduir en els cercles culturals i periodístics de Barcelona. El 1919 en va ser nomenat assistent, juntament amb Joan Crexells, i va participar en la creació de la Societat Catalana de Filosofia (1923). Molt més tard, el 1965, va dedicar a d’Ors l’assaig Eugeni d’Ors, etapa barcelonina, en què, diu l’Enciclopèdia, «analitza críticament l’evolució del pensament orsià». L’article el descriu «d’una profunda formació filosòfica», amb referents tant orsians com catòlics, i li atribueix «una gran influència en el moviment de renovació cristiana». Va dirigir La Paraula Cristiana (1925-1934), la revista que havia iniciat Carles Cardó, i el 1929 va fundar El Matí, un diari catòlic que va dirigir fins al 1934. Va col·laborar en capçaleres com La Nova Revista, El Fígaro de Madrid, Mirador, La Veu de Catalunya, Quaderns de Poesia, la Revista de Catalunya o La Publicitat. Va ser membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat i, entre altres llocs, va ensenyar a les Escoles d’Arts i Oficis; el 1934 va fundar el Taller-Escola d’Art de Tarragona, amb Ignasi Mallol i Joan Rebull. Durant la guerra va treballar a la Institució de les Lletres Catalanes, on l’Enciclopèdia destaca que va crear els arxius literaris.

L’exili el va portar a Colòmbia el 1939. A la Universitat de Popayán, al Liceo Benalcázar de Cali i en altres centres hi va ensenyar filosofia i literatura; el 1945 va prendre part en els Jocs Florals de la Llengua Catalana que es van fer a Bogotà, i el pròleg de les Obres completes de Frederic Mistral (1957) és seu. En el llindar de la filosofia (1960) recull les cartes que es va escriure amb Maurici Serrahima, i el 1961 va sortir a Serra d’Or un article seu sobre Maragall que, segons l’Enciclopèdia, és «un bon exemple de la recuperació aquells anys del vessant més catòlic del modernisme». Va tornar el 1965 i es va instal·lar a Banyoles, on va morir el 1972.