Agustí Duran i Sanpere

Qui era Agustí Duran i Sanpere

Durant la Guerra Civil, Agustí Duran i Sanpere va dirigir el Servei de Protecció dels Arxius, que la Generalitat havia creat, i segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) hi «actuà decisivament per al salvament dels arxius catalans». Feia anys que treballava amb arxius: s’havia iniciat en l’arxivística el 1912 a Cervera, la seva ciutat natal, on va ordenar l’arxiu municipal, una feina que l’Institut d’Estudis Catalans li va premiar el 1924, i el 1917 havia entrat a l’arxiu municipal de Barcelona, des d’on va organitzar l’Arxiu Històric de la Ciutat i l’oficina municipal d’investigacions i publicacions. També va posar en marxa museus. A Barcelona, les primeres instal·lacions museístiques que va organitzar al pavelló de la ciutat a l’Exposició Internacional del 1929 van ser, per a l’enciclopèdia, el «punt de partida del Museu d’Història de Barcelona». A Cervera, el 1914, va iniciar el museu comarcal, que incloïa l’arxiu històric i que des del 1959 porta el seu nom. També hi va impulsar, el 1964, un museu etnològic, el Museu del Blat i de la Pagesia, que és de la Cooperativa Comarcal del Camp. El 1943 va reorganitzar les institucions barcelonines que havia muntat i en va fer l’Institut Municipal d’Història de Barcelona, al capdavant del qual va ser fins al 1957, i durant un temps en van formar part també altres centres que havia creat o organitzat, com el Museu d’Arts i Indústries Populars del Poble Espanyol, que més endavant es va incorporar al Museu Etnològic. El Centre d’Estudis d’Etnografia Peninsular, del CSIC, el va tenir com a primer director, i va ser un dels fundadors, el 1950, de les Assemblees d’Estudis Comarcals, de les quals la GEC el considera «el més valuós impulsor científic».

Els estudis que havia dedicat a Barcelona els va aplegar als tres volums de Barcelona i la seva història (1972-75), on l’enciclopèdia situa les «aportacions més transcendentals» en l’època romana i la paleocristiana i en la baixa edat mitjana, i que el palmarès de la mateixa GEC registra com a premi Crítica Serra d’Or de recerca del 1974. Els que havia dedicat a Cervera són al Llibre de Cervera (1972). En història de l’art, la GEC diu que va sistematitzar la pintura del segle XV, amb La peinture catalane a la fin du Moyen Age (1933), i l’escultura gòtica, amb Els retaules de pedra (1934) i Escultura gótica (1956). Com a divulgador, l’article en destaca els tretze volums de Barcelona. Divulgación histórica (1945-1970), que recullen en part les emissions que havia fet a Ràdio Barcelona del 1945 al 1951. Amb Josep Sanabre va editar el Llibre de les solemnitats (1930-47), i entre els seus altres llibres hi ha el de records Tornant-hi a pensar (1961), Pels camins de la història (1973), Els Ausiàs March de Montcortès (1965), Per a la història de l’art a Barcelona (1960), Els cavallers de Sant Jordi (1964) i Un misteri de «la passió» de Cervera (1913). El 1984 la seva filla, la historiadora Eulàlia Duran, va editar La passió de Cervera. Misteri del segle XVI, un volum que, segons l’article de la GEC dedicat a ella, inclou «un estudi històric de Duran i Sanpere sobre la representació cerverina».

Com a arqueòleg, va promoure les excavacions del poblat ibèric del tossal de les Tenalles, a Sidamon, i l’exploració de la Valltorta, i a partir del 1912 va col·laborar a constituir el Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Tenia la llicenciatura en lletres per Barcelona (1908) i el doctorat en dret per Madrid, i va fer classes als Estudis Universitaris Catalans. L’Acadèmia de Bones Lletres el va fer membre el 1924 i ell la va presidir del 1961 al 1963; també va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1942) i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1968). Va néixer a Cervera el 1887 i va morir a Barcelona el 1975.