Fèlix Cucurull

Qui era Fèlix Cucurull

La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) considera «tot un clàssic» la Panoràmica del nacionalisme català (1975) de Fèlix Cucurull, sis volums que encara es tenen per obra de referència i que l’enciclopèdia valora, a més, com la primera síntesi moderna del tema. Hi destaca tres novetats. Una és la recuperació de Josep-Narcís Roca i Farreras, un teòric «pràcticament desconegut» fins aleshores, sobre el qual Cucurull va aplegar material tota la vida; amb aquell material Toni Strubell va elaborar el llibre pòstum Josep Roca i Ferreres i l’origen del nacionalisme d’esquerres (2000). Una altra és la continuïtat entre el federalisme republicà del segle XIX i el nacionalisme polític del XX, una hipòtesi que ja havia avançat a Orígens i evolució del federalisme català (1970). I la tercera és la cronologia: per a Cucurull, l’edat mitjana coneixia la idea de nacionalitat, però calia arribar a la guerra dels Segadors i a la separació de la Corona d’Espanya per trobar «una primera formulació pròpiament nacionalista», una lectura que, segons la GEC, historiadors com A. Simon han acabat confirmant des d’altres punts de partida. La Panoràmica havia de ser l’inici d’un projecte més gran, Catalanisme sense mites, que no va acabar de dur a terme.

La GEC el defineix, per aquest ordre, com a novel·lista, poeta i historiador. En la ficció, que l’enciclopèdia caracteritza com a psicològica i amb «trets realistes», hi ha L’últim combat (1954), La pregunta i l’atzar (1959) —dues narracions breus que, segons Moll, giren entorn de com el que ve de fora condiciona la conducta de les persones— i El silenci i la por (1962). La poesia, de to simbolista, inclou A mig camí del seny (1946) i tres reculls amb el mateix títol, Vida terrena: el del 1948 i dos més de poemes nous, publicats a Lisboa el 1966 i a Barcelona el 1977. Va viure a Portugal, i l’assaig Dos pobles ibèrics (1967, premi J. Yxart 1966), dedicat als vincles de Portugal amb Catalunya, en dona compte; al portuguès s’hi ha traduït bona part de la seva poesia i de la seva narrativa, que també té versions en mitja dotzena de llengües més.

La història de la República la va resseguir des de La defensa de l’estatut d’autonomia de Catalunya (1976) fins a la síntesi Catalunya, republicana i autònoma (1984), i entre els seus assaigs polítics de base històrica hi ha Consciència nacional i alliberament (1978) i Catalunya, nació sotmesa (1981). En política, va ser un dels fundadors de l’Assemblea de Catalunya i en va integrar el secretariat; del 1977 al 1981 va formar part de l’executiva del Consell Nacional Català, i el 1979 es va presentar a les Corts amb la coalició Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional. Aquell any va entrar a l’Acadèmia de Ciències de Lisboa i va començar a presidir l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, fins al 1982. Va escriure a Tele-Estel, Serra d’Or, Canigó i l’Avui, i va fer cursos i conferències a Catalunya i a fora. El 1980 la Unió Brasilera d’Escriptors el va nomenar personalitat cultural de l’any, i el 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi. Havia nascut a Arenys de Mar el 1919 i hi va morir el 1996.