Josep Benet

Qui era Josep Benet

Josep Benet va signar amb el pseudònim de Roger Arnau Marxisme català i qüestió nacional catalana (1974), un dels dos llibres seus que la llista d’obra de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) dona publicats a Edicions Catalanes de París. L’altre és Catalunya sota el règim franquista (1973), amb el subtítol «Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco». La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) l’especialitza en la història «social, política i religiosa dels segles XIX i XX». Els seus primers títols són Maragall i la Setmana Tràgica (1963) i El doctor Torras i Bages en el marc del seu temps (1968), i el 1976 en va escriure un amb Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX. Als anys noranta i després va publicar L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (1995) i un seguit de llibres amb un nom propi al títol, com Exili i mort del president Companys, La mort del president Companys (1998), Carles Rahola, afusellat (1999), Domènec Latorre, afusellat per catalanista, El president Companys, afusellat (2005) i, pòstum, Joan Peiró, afusellat (2008). El mateix 2008 va sortir el volum de memòries De l’esperança a la desfeta, que va guanyar el premi d’assaig de la Fundació Trias Fargas. Per als textos més polítics, la GEC remet a dos reculls, Desfeta i redreçament de Catalunya i Combat per una Catalunya autònoma. El 1991 la Biblioteca Abat Oliba, col·lecció de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, va arribar al número 100 amb la Miscel·lània d’Homenatge a Josep Benet.

Benet va exercir d’advocat durant molts anys, segons l’AELC, i la GEC precisa que va defensar molta gent processada pels tribunals franquistes, tant civils com militars. L’enciclopèdia també el fa inspirador o promotor de molts episodis de l’oposició a la dictadura, i n’esmenta la vaga de tramvies (1951), l’afer Galinsoga (1960) i la campanya «volem bisbes catalans» (1967). Segons l’AELC, s’hi havia implicat des de molt jove. Format a l’escolania de Montserrat, el 1938 es va incorporar a l’exèrcit republicà, i a la postguerra el Front Universitari de Catalunya (1944-47) el va tenir com a fundador i president. El 1945 es va llicenciar en dret a la Universitat de Barcelona. A la premsa cultural, va ser un dels fundadors de Germinabit i un dels promotors de Serra d’Or, on també escrivia. Va entrar al Senat el 1977, elegit per l’Entesa dels Catalans; el 1979 va tornar a ser-hi elegit i el 1980 va passar al Parlament de Catalunya. Del Centre d’Història Contemporània de Catalunya en va ser director fins al 2000. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1996 i la Medalla d’Or de la Generalitat el 2000, i va ser soci d’honor de l’AELC. Havia nascut a Cervera el 1920 i va morir a Sant Cugat del Vallès el 2008.