Francesc Matheu

Qui era Francesc Matheu

Els Jocs Florals de Barcelona van ocupar Francesc Matheu i Fornells des del 1871, quan ja ajudava a organitzar el certamen, fins al 1935, l’any que va deixar la presidència del consell directiu, que tenia des del 1910. L’Enciclopèdia Catalana en detalla els premis: després d’un segon accèssit el 1873, en va guanyar cinc d’ordinaris i tres d’extraordinaris, a més de vuit accèssits. Va ser proclamat mestre en gai saber el 1897, en va presidir l’edició del 1902 i hi va fer de mantenidor set vegades, entre el 1880 i el 1933. Com a poeta, l’article considera Lo reliquiari (1878) i La copa. Brindis i cançons (1883) «la seva aportació poètica més valuosa», d’una estètica «austera i intimista, allunyada del romanticisme retòric». Anterior a tots dos és Cançons alegres d’un fadrí festejador (1875). Els poemes de Tardania (1897) i de Versos de vell (1928) són posteriors, i a Poesies (1899) en va reunir de nous amb d’altres d’antics. L’Enciclopèdia hi veu un representant de «l’esperit tradicional de la Renaixença». Va presidir l’Ateneu Barcelonès (1920) i, abans, l’Orfeó Català (1914).

Per a l’Enciclopèdia, la seva tasca més important va ser la d’editor. Va dirigir La Il·lustració Catalana entre el 1880 i el 1894 i en va ser, segons l’article, l’«animador i mecenes». El 1884 va fundar una editorial amb el mateix nom, Ilustració Catalana, i el més interessant del que va publicar, diu la font, són la col·lecció «Lectura Popular» (1913-1921) i les obres completes d’autors com Emili Vilanova, Costa i Llobera o Marià Aguiló, i sobretot l’edició popular de Verdaguer. La Gramalla, que va dirigir a partir del 1870, l’Anuari Català (1875) i el Calendari Català de Briz havien estat les primeres passes d’aquesta trajectòria, que va continuar amb la direcció d’Il·lustració Catalana (1907-1917) i de Catalana (1918-1926). Des d’aquestes revistes, dels Jocs Florals i de l’Acadèmia de Bones Lletres es va oposar fins al 1934 a les reformes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans.