Ventura Gassol

Qui era Ventura Gassol

Segons Josep Carner, Les tombes flamejants (1923) contenia «les darreres englantines», i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) considera que aquell recull de poemes patriòtics és el que va consagrar Ventura Gassol com a poeta. La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) també atribueix la seva popularitat als poemes patriòtics, i el defineix com un escriptor «neoromàntic, neomodernista i neopopularista», allunyat de la «mesura i contenció» que demanava el noucentisme. Els reculls havien començat amb Àmfora (1917) i La nau (1920); després van venir Mirra (1931), dedicat a Macià, on l’enciclopèdia veu «una certa modernització temàtica i formal», i el darrer va ser Balada del bressol (1977). Exiliat a Suïssa, va publicar també poemes en francès. Les obres de teatre, en vers i ambientades al Camp de Tarragona o al Priorat, responien segons la GEC a la voluntat de construir «un model de teatre nacional». La cançó del vell Cabrés es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus el 1921, i La Dolorosa, al Romea, el 1928; en canvi, el poema coreogràfic La mort de l’ós (1935), amb música de Robert Gerhard, no es va arribar a estrenar. La prosa de ficció —la novel·la El preu de la sang (1923) i narracions com Mossèn Gabriel o En Joan de les Campanes— és per a l’AELC de «qualitat clarament inferior» a la poesia i el teatre. Entre els autors que va traduir o adaptar hi ha Tagore, Ramuz, Stevenson i Ibsen: de Peer Gynt, diu l’AELC, en va fer l’única versió catalana, amb la col·laboració de Josep Carner i Ribalta per a l’adaptació. El 1993, centenari del naixement, la seva obra es va aplegar en dos volums, Poesia i Teatre.

A la política, Gassol hi va arribar des de la pedagogia. Havia deixat el seminari de Tarragona a l’últim curs, sense ordenar-se, i a Barcelona, segons l’AELC, Manuel Ainaud el va cridar el 1916 a l’Assessoria Tècnica Pedagògica del Consell de Cultura de l’Ajuntament; des d’allà va participar en l’obertura de l’Escola del Mar de la Barceloneta i en l’organització de colònies d’estiu per a escolars: la República d’Infants de Vilamar, a Calafell, n’és una. Els Jocs Florals el van premiar el 1916 i el 1918. El 1922 va ser un dels fundadors d’Acció Catalana, i més endavant va ser dirigent d’Estat Català i, en paraules de l’AELC, el «braç dret» de Francesc Macià. Havia marxat a França durant la dictadura de Primo de Rivera, i els fets de Prats de Molló (1926), dels quals va ser un dels capitosts, el van dur a judici a París; després es va refugiar a Bèlgica. El 1928 va fer amb Macià el viatge per Amèrica que, a l’Havana, va acabar amb la redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana. El 1931 va ser present a la fundació d’Esquerra Republicana. Després d’uns pocs dies com a conseller de Política Interior, va dirigir la conselleria de Cultura de la Generalitat del 1931 al 1934 i el 1936, i va ser també diputat a les Corts. Arran del Sis d’Octubre de 1934 el van tancar al vaixell Uruguay, i el febrer del 1936 va tornar a la conselleria. Quan va començar la guerra, des de la Generalitat, va treballar per salvar persones perseguides —sobretot eclesiàstics, amb el cardenal Vidal i Barraquer entre ells— i per conservar el patrimoni artístic, i l’octubre del 1936 se’n va anar a França. No va tornar fins al juny del 1977, després de més de quaranta anys d’exili. El 1978 va rebre el Premi d’Honor Jaume I, i va morir a Tarragona el 1980.