Pau Vila

Qui era Pau Vila

La Divisió territorial de Catalunya, publicada el 1932 i el 1937, és per a l’Enciclopèdia Catalana la gran obra de Pau Vila, i per al pòrtic de l’AELC, l’obra de referència: una ordenació de l’espai català basada en les comarques, que va sortir de la col·laboració amb la Generalitat republicana. En un text que reprodueix l’associació, Vila explicava que calia una estructuració del país que respongués «a les realitats de la terra». El camí cap a aquella obra havia començat amb La Cerdanya (1926), que segons el seu pròleg obria a Catalunya un gènere nou: «el de la geografia moderna d’abast comarcal». Van seguir uns estudis breus: el del Vallès, la seva comarca, i Les Marques de Ponent, títol que és també el nom que Vila va proposar per a la zona que aleshores en deien Catalunya aragonesa. L’Enciclopèdia considera el Resum de geografia de Catalunya, en nou volumets, la millor síntesi personal que hi ha per conèixer la geografia del país, i el pròleg explicava que en resumia la primera part d’una Geografia general de Catalunya, València i Balears que mai no va arribar a sortir. Mentrestant, va publicar una col·lecció de mapes escolars i, entre el 1929 i el 1938, els seus articles geogràfics a La Publicitat. El 1937 va escriure per als combatents La fesomia geogràfica de Catalunya. Quan va tornar de l’exili, el 1965, va obrir una última etapa dedicada a la geografia urbana de Barcelona amb un article polèmic sobre l’origen i l’evolució de la Rambla; després van venir El Barcelonès i Barcelona ciutat, per a la Geografia de Catalunya dirigida per Lluís Solé i Sabarís, i la versió més extensa, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974). A Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya va estudiar la Barcelona de Veneçuela.

Segons l’Enciclopèdia, Vila va fundar i impulsar tres escoles geogràfiques, la de Catalunya, la de Colòmbia i la de Veneçuela. Colòmbia la coneixia d’abans: del 1915 al 1918 havia estat rector del Gimnasio Moderno de Bogotà, on en va renovar l’orientació pedagògica, i el 1939 s’hi va exiliar i va ensenyar a l’Escuela Normal Superior. El 1946 el van cridar de Veneçuela, i a l’Instituto Pedagógico de Caracas va fundar el departament de geografia i història, que va dirigir fins a la jubilació, el 1961; per llavors ja era ciutadà veneçolà. La seva obra principal d’aquells anys és la Geografía de Venezuela, en dos volums, el primer escrit en solitari i el segon amb deixebles veneçolans. Havia començat com a pedagog. Fill d’una família de teixidors de Sabadell, on va néixer el 1881, va haver de deixar d’estudiar per treballar en l’ofici de casa, i el 1905 va fundar l’Escola Horaciana. La geografia li va arribar per dues estades a l’estranger: a Ginebra, on es va diplomar en ciències de l’educació el curs 1912-13, va descobrir l’escola francesa de Vidal de la Blache i de Brunhes; i el 1923, quan ja en feia classes a la Mancomunitat, als seus Estudis Normals, però encara li faltava formació científica, la va anar a buscar a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble, que dirigia R. Blanchard. Als anys trenta va ser catedràtic de l’Escola Normal de Mestres, i va presidir la Societat Catalana de Geografia i el Centre Excursionista de Catalunya. L’Institut d’Estudis Catalans el va fer membre el 1969, el 1976 li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1979 l’Autònoma de Barcelona el va investir doctor honoris causa. Va morir a Barcelona el 1980.