Joaquim Folguera

Qui era Joaquim Folguera

L’Exposició d’Art Nou Català, que Joaquim Folguera va organitzar a Sabadell el 1915, el va portar, segons l’Enciclopèdia Catalana, a defensar l’art modern, i li va fer conèixer artistes com Torres-Garcia o Josep Aragay i escriptors com López-Picó o Carles Riba. Amb López-Picó va fundar La Revista, que van dirigir junts des d’aquell any fins a la mort de Folguera, i l’AELC explica que la col·lecció de llibres de la revista li va servir per impulsar els assaigs d’avantguarda. Va escriure també a Renaixement, Arc-Voltaic, Un Enemic del Poble o Trossos. L’Enciclopèdia li atribueix un paper principal en l’entrada de les avantguardes a Catalunya, per mitjà de traduccions i d’articles de crítica on es veu la seva preferència per l’avantguarda francesa davant de la italiana, i on llegia Reverdy o Apollinaire en relació amb altres poetes francesos contemporanis; en aquests textos va contribuir a introduir el terme postsimbolisme per parlar de la poesia moderna. Traduïa molt: l’AELC en cita versions de D’Annunzio, Maeterlinck, Tennyson o Reverdy, i l’Editorial Catalana li va encarregar la traducció de Contes cruels, de Villiers de l’Isle-Adam, que va quedar inacabada i que va completar Josep Carner.

L’AELC diu que el llibre seu que més es recorda és Les noves valors de la poesia catalana (1919). Segons l’Enciclopèdia, hi ordena per importància els poetes de l’escola noucentista i sosté que la poesia catalana va arribar a la modernitat, el postsimbolisme, «per si sola», amb una depuració que va de Verdaguer fins a Junoy i Foix, amb Carner com a punt d’inflexió. La mateixa font explica que Folguera reclamava per a la cultura catalana una crítica «incisiva i implacable», que la seva revisió de la tradició té molts punts de contacte amb la de Riba i que també la seva poesia, després d’El poema espars (1917), anava per camins semblants als de Riba. En vida només va publicar aquest recull i Poemes de neguit (1915). Va morir jove, a Barcelona, i molta obra seva va sortir després: els poemes inèdits de Poemes (1920), on l’Enciclopèdia diu que es pot resseguir el camí que havia emprès el 1918, i Cartes a Claudi Rodamilans (1931), Traduccions i fragments (1921) i Articles (1920). Als anys vint i trenta, segons la mateixa font, es va convertir en un mite literari, i el premi Joaquim Folguera, que portava el seu nom, va ser el més important dels premis de poesia creats aquells anys.