Martí Genís i Aguilar

Qui era Martí Genís i Aguilar

Julita (1874), la novel·la amb què Martí Genís i Aguilar es va donar a conèixer, és per a l’AELC la seva obra més significativa. L’havia començada mentre feia la tesi doctoral en farmàcia i va sortir l’any que es va doctorar. L’Enciclopèdia Catalana la té per un «punt d’arrancada excepcional», perquè hi troba, dins d’una trama romàntica, «una intensa voluntat de reflexió metafísica inusual en la narrativa catalana d’aquell moment». L’AELC, per la seva banda, recull que se la considera «una de les novel·les romàntiques més rellevants en llengua catalana», i hi veu l’inici de la línia que Manuel de Montoliu va anomenar «espiritualista o psicològica».

Va continuar publicant novel·la fins als primers anys del segle XX. L’Enciclopèdia les qualifica de costumistes i d’«intenció moralitzadora», i recorda que van tenir molt de públic a les acaballes del segle XIX. Als Jocs Florals de Barcelona, on es presentava sovint, La Mercè de Bellamata va obtenir el premi extraordinari de prosa el 1878 i Passavents, el 1887, segons l’AELC. Entre la resta hi ha La reineta del Cadí (1892) i els aplecs Novel·les (1882) i Novel·les vigatanes (1904); ja al segle XX, va publicar els tres volums de Narracions casolanes (1907-1922) i Records i contes (1925). La seva poesia, que l’AELC qualifica de jocfloralesca, també va tenir premis als Jocs Florals —la flor natural el 1878 i la viola el 1892, amb «Penediment»—, però no es va recollir mai sencera; una part és a Guspires de ma llar (1919). Poc abans de morir va escriure Estampes de l’Esbart (1933), sobre els amics de joventut.

La farmàcia va ser el seu ofici a Vic, on també va tenir la càtedra de fisiologia i història natural de l’institut. Va col·laborar a La Renaixença, La Ilustració Catalana i La Veu de Catalunya, entre altres capçaleres. El 1867 va ser un dels fundadors de l’Esbart de Vic, al costat dels seus amics Jacint Verdaguer i Jaume Collell, i també va formar part del Círcol Literari de la ciutat. El 1921 va presidir els Jocs Florals de Barcelona, on abans havia estat mantenidor (1890 i 1903). El 1929, arran de la reedició de Julita, li van fer un homenatge, i l’Editorial Políglota, des del 1930, va tornar a treure La reineta del Cadí. En l’últim terç del segle XX, segons l’AELC, la seva obra es va tornar a editar i a estudiar.