Aurora Bertrana

Qui era Aurora Bertrana

Aurora Bertrana va néixer a Girona el 1892, filla de l’escriptor Prudenci Bertrana. Va fer estudis de música amb Joan Llongueres i, a començament dels anys vint, va marxar a Ginebra a perfeccionar-los. Va ser allà que va debutar com a escriptora, amb una sèrie de col·laboracions que La Veu de Catalunya li va publicar el 1924.

El 1925, encara a Suïssa, es va casar amb un enginyer, i amb ell va passar tres anys a la Polinèsia francesa, del 1926 al 1929, amb Papeete com a base. D’aquells anys en van sortir cròniques i reportatges per a la premsa i, sobretot, Paradisos oceànics (1930), un dels primers llibres de viatges escrits en català i el que la va donar a conèixer. La Polinèsia també és el món dels contes de Peikea, princesa caníbal (1934).

Durant la Segona República va ser una veu activa del feminisme i de la vida cultural: va tenir part en la creació del Lyceum Club de Catalunya i en va ocupar la presidència, i el 1933 es va presentar a les eleccions per Esquerra Republicana. D’un viatge al Marroc el 1935 en va sortir El Marroc sensual i fanàtic (1936), unes impressions molt centrades en la situació de les dones del país. També del 1935 és L’illa perduda, una novel·la d’aventures que va escriure amb el seu pare.

Es va exiliar a Suïssa. Va tornar a Catalunya a finals dels anys quaranta i hi va publicar Tres presoners (1957), Entre dos silencis (1958) i Vent de grop (1967). El 1965 va dedicar al seu pare la biografia Una vida.

Va morir a Berga el 1974. Les Memòries van sortir en dos volums, el 1973 i, ja després de la seva mort, el 1975; el primer va guanyar el premi de la Crítica Serra d’Or. Avui es llegeix com el que va ser: una dona que va anar per lliure quan això es pagava car i que va convertir en literatura tot el que havia vist.