Eduard Girbal i Jaume

Qui era Eduard Girbal i Jaume

Eduard Girbal i Jaume va començar escrivint en diaris de fora de Catalunya, on va viure els primers anys de joventut: Las Provincias de València, El Adelanto de Salamanca i, a Alacant, El Ateneo i La Revista. De tornada, va col·laborar sobretot a La Renaixença, a La Il·lustració Catalana i al Cu-cut!, que va dirigir, i el 1901 va passar a ser redactor de La Veu de Catalunya. A la poesia hi va arribar sobretot pels jocs florals, i el 1912 en va ser proclamat mestre en gai saber. Els seus reculls, Primer llibre de les dones (1909), La corda viva (1908), Els VII pecats. La Jaumada (1912) i Les cigales d’or (1908), tenen en comú, segons l’Enciclopèdia Catalana, el caràcter satíric i el lligam amb el modernisme. No seguia la normativa de Fabra: escrivia amb una ortografia pròpia. Per al teatre va fer dues rondalles escèniques còmiques, Balada del joglar i El castell d’iràs i no en tornaràs, totes dues del 1913, i també va publicar Discursos (1919), De la sinceritat i la insinceritat poètiques (1912) i, després d’anys sense publicar, Figures de la Renaixença (1934), que la font valora com a testimoni, a més d’esbossos biogràfics d’Anton Busquets, Ferran Agulló i Guimerà. Era germà d’un altre escriptor, Ferran Girbal, i fill d’Enric Claudi Girbal. Va néixer a Girona el 1881 i va morir a Barcelona el 1947.

Quan va deixar la poesia, Girbal va planejar un cicle de novel·les, L’agre de la terra, ambientat en un poble inventat, Oratjol de la Serra, que l’Enciclopèdia identifica, per les descripcions, amb Salo, al Bages. La tetralogia la formen La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), L’estrella amb cua (1919), Oratjol de la Serra. Proses silvestres (1919) i La cuaranya, que no s’ha localitzat mai. Hi surten els costums i la vida del món rural, en una llengua col·loquial i amb «un tractament irònic i desmitificador», i l’article diu que per tot això els noucentistes el van marginar, mentre que Josep Pla el va reivindicar. Va quedar oblidat gairebé un segle, fins que el poeta Enric Casasses en va redescobrir la narrativa i Edicions de 1984 la va començar a publicar el 2005. Després de la reedició del cicle, el 2020 va sortir La reencarnació de la Matèria i altres relats, unes narracions escrites entre el 1920 i el 1923 on deixa el camp per la ciutat: segons l’Enciclopèdia, són un retrat de la Barcelona d’aquells anys «centrat en la població i els ambients més populars».