Carme Montoriol

Qui era Carme Montoriol

Quan Carme Montoriol va estrenar L’abisme, el 20 de gener del 1930 al Teatro Novedades de Barcelona, l’expectació, segons l’AELC, venia tant de l’argument —una mare i una filla que s’enamoren del mateix home— com del fet que el plantegés una dona. Fins al 1936 en van venir més: L’huracà, estrenat al Poliorama, on una vídua jove s’enamora del seu fill; Avarícia, i la comèdia lírica Tempesta esvaïda, amb música de Joaquim Serra. L’Enciclopèdia Catalana diu que amb L’abisme, L’huracà i Avarícia volia fer evolucionar el teatre d’ambient burgès «cap a la introspecció psicològica dels personatges», i que en la seva obra s’hi reflecteixen «la crisi de la família tradicional i els canvis en la moral sexual de l’època». L’AELC hi reconeix la influència d’Ibsen i de Freud, i considera que aquell teatre va ser una aportació important als intents de renovar l’escena catalana del moment. En prosa va publicar una sola novel·la, Teresa o la vida amorosa d’una dona (1932), sobre els dilemes morals d’una dona casada, i els contes de Diumenge de juliol (1936).

El reconeixement, però, li havia arribat abans amb una traducció. A la introducció dels Sonets de Shakespeare (1928), Montoriol explica que n’havia començat a traduir alguns «per a mon sol plaer», que en tenia una trentena quan els va llegir a Pompeu Fabra i que ell la va animar a completar-los. Havia assistit als primers cursos de català que Fabra donava a l’Institut d’Estudis Catalans, i el llibre, que manté en vers l’estructura dels originals, li està dedicat. Segons l’AELC, la traducció va fer «un gran renou» entre els intel·lectuals catalans, i el pòrtic de l’associació diu que li va valer «un gran reconeixement intel·lectual». De Shakespeare també va traduir Cimbel·lí (1930) i La nit de Reis o el que vulgueu (1935), una comèdia que, segons l’AELC, va tenir molt d’èxit a l’escenari; de M. Baring, la novel·la Daphne Adeane (1931), i durant la guerra, No passaran! (1937), d’Upton Sinclair, que va editar el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Moltes altres versions seves, de Byron o Kipling a Pirandello, i unes traduccions al francès de poemes de Carner o de Sagarra, no es van publicar.

També havia estat concertista de piano: cap als vint anys ja feia concerts, sola o en trio amb la seva germana Lina i M. Cassadó, que tocaven el violí i el violoncel, i el trio va actuar en diverses sales, entre les quals el Palau de la Música Catalana. Feminista, va fer conferències a l’Ateneu de Figueres i en diversos ateneus i clubs de Barcelona, sobre Ibsen, Shakespeare, la poesia japonesa o «Les relacions entre l’home i la dona», entre altres temes. Va dirigir el Lyceum Club de Barcelona, una entitat cultural de dones, i l’Enciclopèdia data el 1932 la seva presidència. Des d’allà, segons l’AELC, va promoure una millor educació per a les dones i la igualtat de gènere. Va col·laborar en revistes com Mirador i Companya.

L’AELC diu que la Guerra Civil va acabar amb la seva trajectòria. Mentre va durar, va ser secretària de la Conselleria de Cultura; quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona es va exiliar a Lió, on va passar poc més d’un any, i el 1940 va tornar. D’aleshores ençà va escriure de tard en tard, sobretot poesia, i no en va publicar res. L’Enciclopèdia diu que la seva poesia, inèdita, havia obtingut premis en jocs florals i altres certàmens. Havia nascut a Barcelona el 1893, en una família burgesa d’origen empordanès, emparentada amb Narcís Monturiol, per la banda del pare, i amb Josep Puig Pujades, per la de la mare, i ella es considerava figuerenca. Va morir a Barcelona el 1966.