Nèstor Luján

Qui era Nèstor Luján

Els fantasmes del Trianon va guanyar el premi Sant Jordi el 1995 i es va publicar el 1996, després de la mort de Nèstor Luján. És una de les novel·les d’una etapa que la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) qualifica de prolífica, dedicada a reconstruir personatges i ambients del passat, i que va arrencar al final dels anys vuitanta, els mateixos anys en què Luján es va posar a publicar amb regularitat en català. En català, la GEC n’esmenta també La Rambla fa baixada, premi Ramon Llull, publicada el 1994, i, d’uns anys abans, La folla jornada (1991), A Mayerling, una nit… (1990) i Casanova o la incapacitat de perversió (1988). En aquella època van sortir també el Diccionari Luján de gastronomia catalana (1990), Les tres glorioses (1992), premi Pere Quart d’humor i sàtira, i el llibre de memòries El túnel dels anys quaranta, memòria personal (1995). Gastronomia, viatges, boxa, toros, política: l’enciclopèdia enumera els interessos d’un home de «tarannà liberal» i de curiositat molt àmplia, i els veu reflectits en una obra vasta, d’uns 25.000 articles i «una quinzena de novel·les i una vintena de llibres sobre temes molt variats», entre els quals el Libro de la cocina española (1970), escrit amb Joan Perucho. Des del 1997 porta el seu nom un premi anual de novel·la històrica inèdita en català.

Vuit mesos de presó, una multa elevada i la renúncia a la direcció de Destino: aquesta va ser, el 1969, la condemna del Tribunal d’Ordre Públic. Era el desenllaç d’un intent d’obertura. Luján, que dirigia la revista des del 1958, hi havia fet entrar articulistes moderadament crítics amb el règim aprofitant la Llei de premsa del 1966, i Destino havia acumulat expedients i, el 1967, dos mesos de suspensió. Hi treballava des del 1943, i a partir del 1946 hi va signar Al doblar la esquina, una columna on denunciava les deficiències dels serveis públics de la ciutat; la GEC diu que va tenir un gran ressò i que aquelles denúncies li van valer una amonestació de les autoritats franquistes. Abans, encara estudiant de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, una carrera que va deixar, havia escrit a Alerta, una revista lligada al SEU. Va tornar a dirigir Destino al final del 1974, però el 1975 ho va deixar per desacords amb els nous propietaris, i del 1975 al 1992 va estar al capdavant de la revista de divulgació històrica Historia y Vida. Del 1977 ençà va col·laborar a La Vanguardia i, més tard, a El Observador (1990-93) i a l’Avui, on va escriure fins a la mort. La Creu de Sant Jordi la va rebre el 1985, i el Premio Nacional de gastronomia, el 1974, i va ser membre de les acadèmies espanyola i internacional de gastronomia. Havia nascut a Mataró el 1922 i va morir a Barcelona el 1995.