Lluís Permanyer

Qui és Lluís Permanyer

La Gran Enciclopèdia Catalana compta Lluís Permanyer com «un dels cronistes més reconeguts de Barcelona» i li atribueix una llarga sèrie de llibres sobre la ciutat, sobretot sobre el seu art, el seu urbanisme i la seva vida cultural, que sovint anaven il·lustrats. N’hi ha de dedicats a un carrer o a un barri, com Biografia del passeig de Gràcia (1994) o L’Eixample desaparegut (2021), i d’altres com Retrobar Barcelona (1988), La Barcelona lletja (2004) o 1.000 testimonis sobre Barcelona (2007), que, segons el subtítol, recull la ciutat «viscuda i jutjada per personatges no catalans». La llista inclou l’anecdotari No la saps aquesta? (1996), premi Pere Quart d’humor i sàtira, i la ciutat és també al centre d’una novel·la, Un amor a l’ombra de la pedra blava (1999), en què, segons la GEC, sedueix la protagonista. Per a la televisió va escriure, dirigir i presentar documentals sobre Barcelona, com La Rambla, secrets d’un escenari (2011) o Passeig de Gràcia, l’escenari burgès (2020).

La GEC, consultada el 2026, el defineix com a periodista i crític d’art i el fa néixer a Barcelona el 1939. Va estudiar dret i periodisme, va fer del periodisme la seva professió i va escriure a la revista Destino i, de manera regular a partir del 1966, a La Vanguardia. L’altra cara de la seva obra són els llibres sobre artistes i escriptors, com Sagarra, vist pels seus íntims (1982), dos llibres sobre Miró del 1984, un d’ells amb F. Català Roca, o Brossa x Brossa (1999), que la GEC descriu com a «memòries a partir del relat oral del poeta»; també va escriure el llibret de l’òpera Spleen (1984), de Xavier Benguerel. L’enciclopèdia li recull, entre altres premis, el Ciutat de Barcelona de periodisme (1987) i el Nacional de Cultura de periodisme (2008), i l’anuari de l’Enciclopèdia del 2012 explica que aquell any la Setmana del Llibre en Català li va donar el premi Trajectòria, i el presenta com a «periodista, assagista i cronista».